Així es perd un país
Quan el teu país et desposseeix de drets i proteccions, et diu que ja no et reconeix. Altres vegades t'adones que tu ja no reconeixes el teu país. Gent que marxa; famílies que es fracturen per motius polítics; amistats que es trenquen; persones i institucions que eren molt admirades són denigrades i els dolents d'ahir són santificats; cares conegudes desapareixen de l'àmbit públic; s'imposa una conformitat agressiva, canvien les condicions materials de vida.
La suspensió durant uns dies del programa de Jimmy Kimmel va marcar un canvi de panorama d'aquesta magnitud. Les notícies ens diuen com estem passant d'un país a un altre, un d'autocràtic. La televisió ens ho mostra: aquest país es veu diferent, sona diferent i se sent diferent.
El que uneix les nombroses accions del govern de Donald Trump, des de l'envestida contra els programes governamentals fins a la crueltat manifesta que ha incorporat a les batudes d'immigració, és que transformen l'experiència física, econòmica i psíquica de la vida quotidiana. El president Trump està refent el país a imatge seva: ara és tosc, dur, innecessàriament cruel. L'actual atac contra la societat civil, que el seu govern planeja intensificar en nom de Charlie Kirk, forma part d'aquest programa. La societat civil fa que la vida sigui més suportable. El missatge del govern és que la feina de la societat civil ja no pertany a aquest país.
I les persones trans tampoc. La política oficial del govern és que no existim i, tanmateix, constituïm d'alguna manera un perill per al país. El fet que Kirk fos assassinat mentre responia a una pregunta sobre la suposada preponderància de persones trans que cometen tirotejos massius (una ficció que ell va ajudar a difondre) i la notícia que el sospitós de l'assassinat de Kirk sembla que té una parella trans han potenciat aquest procés de deslegitimació.
Dilluns al matí, abans de tornar d'un cap de setmana fora, vaig escriure aquestes paraules al cercador del meu telèfon: “persones trans famoses”. Després vaig provar amb “periodistes transgènere”, “professors transgènere” i altres consultes similars. El meu nom no va aparèixer. Aquesta era la meva forma inexacta de mesurar el risc que algú m'assenyalés com a objectiu. Semblava baix, fins i tot després d'un cap de setmana en què Donald Trump i els seus aliats destacats van culpar l'esquerra en general i les persones trans en particular de l'assassinat de Kirk. Bé, vaig pensar, puc tornar a casa, ara per ara.
La sensació de viure amb el temps comptat a casa meva em resulta familiar. Fa 12 anys vaig haver d'abandonar Rússia per protegir la meva família d'una campanya per prendre els fills als pares LGBTQ. Durant els anys transcorreguts des de llavors, Rússia ha anat afegint persones LGBTQ a una llista de “terroristes i extremistes”. Durant un temps, després que Rússia emetés l'ordre de detenció que va acabar amb la meva condemna en absència, vaig tenir un malson recurrent: vaig en un avió amb destinació a Moscou, cosa que és emocionant, fins que recordo que em detindran així que aterri.
Ece Temelkuran, la destacada columnista política turca que ara viu a l'exili, va descriure un moment de clarividència: "Estava davant d'una porta d'embarcament a l'aeroport de Tunísia després de parlar amb el meu advocat, que m'havia dit: «Avui estan detenint periodistes a dotzenes. Pren-te unes vacances. No ho sé, ves a algun lloc». Vaig mirar els passatgers que embarcaven en el vol a Istanbul, i després vaig mirar la meva targeta d'embarcament. Mentre intentava canviar el meu bitllet de tornada a casa per un que fos a algun altre lloc, vaig sentir per primera vegada que Turquia no era el meu país". Aquesta cita és d'un llibre titulat Com perdre un país.
El preu d'admissió als Estats Units de Trump és la conformitat agressiva, del tipus que cada vegada demostren més universitats. Colúmbia i Williams College, per exemple, van posar voluntàriament les banderes a mitja asta en honor de Kirk. Mentrestant, la Universitat de Califòrnia a Berkeley ha notificat a uns 160 estudiants, membres de la facultat i personal que ha donat els seus noms al govern federal en relació amb “presumptes incidents antisemites”. La filòsofa Judith Butler i l'historiador de l'Orient Mitjà Ussama Makdisi són potser els únics dos notificats que han parlat públicament sobre el correu electrònic que van rebre. Butler veu el silenci dels altres com un senyal de por.
Aquestes persones tenen bons motius per estar espantades. En els darrers vuit mesos tots hem vist com es fan servir aquestes llistes: per fer exiliar estudiants i professors fora de la universitat o del país, i per avisar-ne d'altres que viuen o treballen amb el temps comptat. Que són, per fer servir un terme d'una època anterior en què també s'usaven llistes, antiamericans.
Una amiga meva és en el punt de mira del govern. Li vaig preguntar si el món s'havia tornat més petit. No exactament, em va dir. "És com el que passa quan algú mor. Sempre hi haurà gent que et decep. I altres es mostren tal com són, havent passat pel que tu has viscut".
Alguna cosa està morint: la sensació que coneixem el nostre país. Butler em va dir que quan van rebre la notificació de Berkeley per correu electrònic els va costar de creure que la universitat violés tan greument els seus propis procediments i faltés a la seva obligació de protegir la llibertat acadèmica. Els va costar de creure-ho tot i que han estudiat les autocràcies. Encara que actualment estiguin escrivint un llibre sobre Franz Kafka i la llei. A El procés, la novel·la de Kafka, el protagonista és detingut, però mai no s'assabenta de quin va ser el seu delicte. La carta que Butler va rebre de l'advocat de la universitat no especificava per quina transgressió, si escau, podrien ser investigats.
He estat pensant en antecedents històrics, en particular en l'assassinat el 1938 d'un diplomàtic nazi a París per part d'un adolescent jueu polonès-alemany anomenat Herschel Grynszpan. Hi he estat pensant perquè es tracta d'un assassinat; perquè, com la majoria dels actes de violència pública, va ser comès per un home jove, i perquè va ser un acte de desesperació. La família de Grynszpan, rebutjada tant per Alemanya com per Polònia, estava atrapada en un infern fronterer entre aquests dos països juntament amb 12.000 persones més. Grynszpan s'estava amb un oncle a París i no els podia ajudar. Va decidir matar algú que considerava un representant de la força que oprimia els seus éssers estimats. Si la informació divulgada fins ara pels investigadors de Utah és exacta, Tyler Robinson podria haver sentit una fúria desesperada similar.
L'acció de Grynszpan va servir de pretext per a la Kristallnacht, (la Nit dels Vidres Trencats), un pogrom de dos dies promogut per l'estat a l'Alemanya nazi. Mentre va durar, les autoritats van detenir gairebé 30.000 jueus; va ser la primera vegada que el règim realitzava detencions massives i ficava persones en camps de concentració per ser qui eren i no pel que aparentment havien fet.
Però el que fa que aquest paral·lelisme em sembli més adequat és el nerviosisme que sento en fer-lo. La comparació sembla senzilla: la persona assassinada era representant d'una ideologia odiosa, la persona que es creu que el va matar era un jove enganyat que potser va intentar oposar-se a aquest odi de la manera més destructiva imaginable. I, tanmateix, alguna cosa del panorama transformat d'aquest país em diu que potser no hauria de parlar-ne.
Copyright The New York Times