I tot això, qui ho paga?

A l’espera de la loto trens d’aquest dilluns, dia en què estan dipositades algunes esperances voluntaristes de recuperació del mal anomenat servei de Rodalies, llegim que l’Estat encadena tres anys consecutius reduint la licitació d’obres a Catalunya, segons l’informe de la Cambra de Contractistes d’Obres del nostre país. O sigui que l’Estat pressuposta poc i executa encara menys: com recordaran, les execucions de Renfe i Adif a Catalunya els últims tres anys dels quals es tenen dades (2021, 2022, 2023) han estat del 19%, del 34% i del 43%, respectivament. Després tot són disculpes als usuaris, peticions de paciència i promeses que ara sí que anirem tan bé, però si fins i tot amb dos governs socialistes, a Catalunya i a Espanya, el tracte és el de sempre, això no ho arregla ni el mètode Baltasar de resar a la Moreneta durant la sequera del 2008.

Aquesta setmana ens ha portat, també, una nova demostració de la capacitat de Sánchez de canviar la conversa amb l’anunci de la regularització de mig milió d’immigrants sense papers. Regularitzar la situació de persones té una gran importància humana, i precisament per això comporta la gran responsabilitat de dotar de serveis públics centenars de milers de ciutadans més de ple dret que, precisament per la seva situació de pobresa, depenen especialment dels pressupostos públics. De trens més val que no en parlem i d’oferta d’habitatge encara menys, i serveis com la sanitat i l'educació treballen al límit de les seves forces. Catalunya ja estava infrafinançada abans de l’augment de població dels últims 25 anys. Per una raó de justícia, per l’interès d’Espanya de no acabar d’escanyar la gallineta catalana que paga i no rep, i per no posar una catifa a la ultradreta, més val que el Govern augmenti l’exigència a Sánchez. Almenys tant com la desatenció de l’Estat està exigint a la vida diària dels catalans.