Publicitat
Publicitat

Carta a Slobodon Praljak: 'La mort, en quatre fotogrames'

Telesuïcidar-te no et fa més valent ni tampoc més covard. Mostra, en tot cas, el temperament d’una persona preocupada per la posteritat

Aquesta és la història d’un director de teatre que, quan esclata el conflicte dels Balcans, ho deixa tot, s’apunta a l’exèrcit croat i es converteix en general i criminal de guerra. Arribat el dia del seu judici final, decideix unir professió i vocació per morir matant a dalt d’un escenari. És la seva obra pòstuma, el seu comiat megalòman.

Aquesta seqüència de quatre fotogrames, dibuixada aquí al costat per l’Àlex Gallego, ha sigut portada als diaris de mig món. El nostre protagonista està a punt de convertir el tribunal de l’Haia en l’escena del crim. Porta tretze anys a la presó i avui no vol escoltar com la sentència definitiva el torna a condemnar. S’ha vestit amb una americana de solapa ampla, comprada segurament quan encara estava en llibertat. Ja no té traça per fer-se el nus de la corbata. Es posa dret i comença a parlar d’ell en tercera persona. Sap que serà el seu epitafi: “Slobodan Praljak no és un criminal de guerra. Rebutjo el veredicte amb menyspreu”.

A la primera imatge, té un flascó a la mà -que encara no sabem que és verí-, la boca oberta, els ulls esbatanats i un posat agressiu i reptador. El segon fotograma sembla pràcticament idèntic, però a mesura que el líquid se li acosta als llavis se li va esporuguint la mirada. Tanca els ulls, a la tercera imatge, per no veure com se l’empassa d’un glop. La més impactant és la quarta: amb el líquid ja ingerit però amb el flascó encara als llavis, torna a obrir els ulls i ara li queda una mirada aterrida i resignada. S’adona que la mort no ha sigut immediata, que no ha caigut fulminat als peus del tribunal, que era el final que un director de teatre com ell s’imaginava. Desplomar-se i que, a l’acte, caigués el teló. El nostre protagonista, perquè la gent s’adoni del que ha fet, ha d’acabar pronunciant una frase ridícula: “He pres verí”.

Telesuïcidar-te no et fa menys culpable dels teus crims. Hauria pogut, com altres acusats d’aquesta mateixa guerra, posar fi a la seva vida en la intimitat de la seva cel·la. Però ell buscava una mort amb honor, com l’harakiri que es feien els samurais. Fer-ho a davant del tribunal era una manera perversa de penjar el mort a la consciència del jutge, un intent d’alterar el judici que la gent farà d’ell. Telesuïcidar-te no et fa més valent ni tampoc més covard. Mostra, en tot cas, el temperament d’una persona preocupada per la posteritat. Algú que sembla que ens estigui dient: “Vull que parleu de com vaig morir jo i no de com vaig permetre que es matés tanta gent”. I en això potser li haurem de donar la raó, vist que li hem dedicat més portades (i contraportades) a ell que a tota aquella guerra.

P.DAmb la mort de Slobodon Praljak han saltat pels aires tots els protocols periodístics de com (no) informar d’un suïcidi. Que se sàpiga, només la BBC va decidir no oferir les imatges i, fins i tot, quan mostrava les portades dels diaris anglesos, va pixelar el condemnat en el moment que ingereix el verí.

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT