Alemanya, la tercera via

EconomistaL’Alemanya contemporània és, sens dubte, un cas d’èxit. El país que va sortir de la Segona Guerra Mundial derrotat, devastat, dividit i avergonyit és avui un dels més pròspers del planeta (dels pocs que el superen, la majoria és perquè tenen petroli), un dels més equitatius (poc menys que els nòrdics), reunificat, reconciliat definitivament amb els seus antics enemics (excepte Rússia?), líder indiscutible dels seus veïns tant a l’oest (Holanda) com a l’est (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia...) i, cada cop més, pal de paller de la Unió Europea, no sols en termes econòmics sinó també, des de la crisi dels refugiats, morals.

El model alemany és, com a tot arreu, producte de la història i de la voluntat de les seves elits. En el cas alemany la història és especialment torturada i la voluntat de les elits especialment lúcida.

Sovint es fixa l’origen de l’Alemanya moderna en la decisió (1660) del duc de Prússia de no desmobilitzar l’exèrcit que havia combatut en la guerra sueco-polonesa. La decisió, insòlita en el seu temps, estava justificada per la fragilitat dels seus dominis: tres territoris inconnexos situats l’un a l’actual Rússia (!), un altre a l’extrem oriental i l’altre a l’extrem occidental de l’actual Alemanya. El país era massa pobre per mantenir l’exèrcit amb facilitat, i el duc es va veure obligat a crear una burocràcia capaç de maximitzar els ingressos impositius. Tant l’exèrcit com l’administració havien de ser competents, i la meritocràcia es va imposar sobre els criteris de sang i els favoritismes.

La militarització de l’estat no va evitar que un successor fos derrotat ignominiosament per Napoleó a Jena (1806). El rei va haver d’exiliar-se i només va poder tornar a Berlín com a súbdit de l’emperador. La humiliació va forçar tres canvis fonamentals. En primer lloc, la burocràcia va obrir-se al poble, cosa que va suposar crear un enorme mecanisme de promoció social. En segon lloc, es va crear a Berlín la primera universitat moderna (1810), dedicada no només a la transmissió del coneixement sinó també a la recerca. En tercer lloc, i quan va arribar el moment, es va apostar per la industrialització massiva aprofitant els jaciments de carbó a les possessions al voltant del Ruhr. Prússia va ser capaç d’unificar Alemanya (1871) i integrar-la en una societat que era pròspera perquè estava governada a través d’una burocràcia eficient i que proporcionava seguretat jurídica malgrat el caràcter absolutista i militarista del règim. Com és sabut, aquelles característiques no sols no van impedir sinó que van facilitar que els militars primer i un partit fanatitzat després aboquessin el país a la guerra i a la catàstrofe.

Els polítics de la postguerra es van comprometre de cor amb la democràcia liberal, però van rebutjar explícitament el liberalisme anglosaxó i en van definir un de propi, construït sobre les fortaleses heretades i a mig camí entre aquell i el socialisme col·lectivista: l’ordoliberalisme. En síntesi, es tracta d’una economia de mercat amb dos complements: l’intervencionisme estatal i la concertació.

Concertació

L’estat alemany és un estat compromès amb la defensa de la competència (enfront de l’abús de poder dels monopolis), amb l’estabilitat fiscal i monetària (refractari, doncs, al keynesianisme) i amb l’estat del benestar (i, per tant, amb una pressió fiscal alta). És significatiu que, així com les millors universitats americanes, hereves de la de Berlín, han esdevingut un dels principals mecanismes de l’aristocratització de la societat americana, les alemanyes continuen sent gairebé gratuïtes.

Per altra banda, es fomenta que les decisions econòmiques, tant a nivell macro com empresarial, siguin preses de comú acord entre empresaris i sindicats. Aquesta concertació ha potenciat -com als països nòrdics- una economia de salaris alts, alta tecnologia i on la gestió de la mà d’obra és flexible però, alhora, protectora.

Des del meu punt de vista, i amb tots els seus defectes, Alemanya constitueix un model d’eficiència i equitat per a les societats mediterrànies, víctimes del mal govern. És molt significatiu que els índexs de qualitat del govern (corrupció, transparència, etcètera) siguin exemplars a Alemanya i mediocres a Espanya.

Ara bé, ¿no demostrarien els escàndols de VW, Deutsche Bank o la FIFA que el model alemany està en decadència i que el poble alemany hauria perdut les virtuts sobre les quals es fonamenta el seu èxit? No, aquests escàndols només proven que els que argumenten que Alemanya és un èxit perquè està poblada per alemanys i que Grècia és un fracàs perquè està poblada per grecs són o bé uns ignorants o bé uns cretins. El material humà és el mateix a tot arreu, i l’èxit i el fracàs de les societats només depenen de com estan governades.