“Quan un home en mata un altre, en diem assassinat; quan se'n maten milions, en diem guerra”. Això ho deia Joan Mascaró Fornés, exiliat del franquisme, professor de sànscrit a Cambridge, traductor del Bhagavad Gita i d'altres grans textos de l'hinduisme (els Upanixad, el Dhammapada) a l'anglès (i després, de la mà d'Elisabet Abeyà i Francesc de Borja Moll, al català). Mascaró Fornés era un pacifista convençut, que va dedicar la seva vida a l'estudi de les llengües i de les religions com a eines de coneixement, i eines també de la capacitat civilitzatòria de l'ésser humà. El súmmum d'aquesta capacitat civilitzatòria, el seu nivell més alt, seria l'absència de guerra.
Per què era pacifista Mascaró Fornés? Perquè va ser víctima de la guerra (es va haver d'exiliar durant la Guerra Civil i la seva família, emigrada a Algèria, ho va perdre tot a la guerra colonial), i perquè tenia una intel·ligència que li permetia comprendre que la pau, com a estratègia política, és molt més poderosa i productiva que la guerra. La guerra és la mirada immediata i el guany fàcil; la pau és la mirada llarga i la capacitat de moure també molts diners, però pensant en el bé comú: el seu admirat Gandhi va liderar una bona part del procés d'independència de l'Índia fent ús de la pau com a arma política. Gandhi no era cap ingenu ni cap il·luminat: era un estrateg.
El pacifisme no té res a veure amb la covardia ni amb la feblesa: ben al contrari, és el fruit d'una forma de coratge i de força més intel·ligent, més evolucionada. El bel·licisme, la fascinació pels exèrcits, les armes i la violència, correspon a un estadi infantil i pervers de la ment humana, a una intel·ligència primària i encallada, de la qual molts no volen o no són capaços de sortir. Al contrari, pensen que poden mirar el pacifisme amb condescendència: “Què faràs quan l'enemic et bombardegi?”, pregunten amb insolència als pacifistes, pensant que així acaben la discussió. No s'adonen que els primers que haurien de respondre aquesta mena de preguntes són ells mateixos: “Què faràs quan els míssils dels teus admirats líders bel·licistes caiguin damunt casa teva? Aplaudiràs la seva audàcia?”
Mascaró Fornés admetia una excepció al seu pacifisme, i era el tiranicidi. En efecte, veia lícit eliminar el tirà, atès que aquest acte de violència reverteix a favor del bé comú. I com tots sabem, allò que cal protegir i defensar no és la pàtria, que és un altre infantilisme pervers, sinó el bé comú. Ho va dir també Espriu: “A vegades és necessari i forçós / que mori un home per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol”. Els tirans són aquells que disposen de la vida i la mort dels ciutadans per mantenir i augmentar el seu poder: que morin ells, doncs, i no els ciutadans. La pregunta que feia diumenge aquest diari (“Es pot ser pacifista avui?”) té aquesta resposta: com que no es pot, cal més que mai ser-ho. En el quart aniversari de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, és un bon moment per recordar-ho.
