Es pot ser pacifista avui a Europa?

Brussel·les / BarcelonaÉs molt fàcil ser pacifista quan hi ha pau. Però quan tens la guerra a la porta, la decisió esdevé personal: com es defensa la bandera de la no-violència quan tens la responsabilitat de defensar casa teva? Com es pot seguir defensant aquest ideal quan l’expansionisme rus és a la frontera d’Europa, els Estats Units han abandonat la defensa del continent i han abdicat del seu rol de garant del dret internacional?

Els vents militaristes tornen a bufar a Europa i trenquen l’idil·li que imperava des de la caiguda del mur de Berlín: la pau ha deixat de ser inqüestionable. El servei militar obligatori s’ha tornat a imposar a molts països del continent i els estats estan abocant quantitats ingents de diners a la indústria armamentística per “defensar-se” d’una eventual agressió. Europa es troba cada vegada més sola, enmig d'un món que tendeix a l'autoritarisme, l'imperialisme i a l'amenaça de la força.

És en aquest context que sorgeix la gran pregunta: malgrat el gran èxit de la desmilitarització, es pot continuar sent pacifista a l’Europa d’avui?

“Pretendre preparar la pau preparant la guerra és un error. L'única via intel·ligent és la negociació i els acords”, apunta Martí Olivella, promotor del moviment per la lluita no violenta, que lamenta que es reprengui aquest debat que semblava enterrat. Les veus més pacifistes han vist en el retorn del servei militar i en l’increment de la despesa en defensa un retrocés en l’assoliment de drets civils. L'analista de conflictes i processos de pau Vicenç Fisas, defensa el pacifisme “avui a Europa, a tot el món i sempre”. L’expert opina que cal rebutjar la “narrativa de la por” de la Unió Europea actual, que té per objectiu justificar la injecció de “més diners a les empreses d’armament”. Unes empreses que, per cert, han disparat els seus beneficis i cotitzacions el 2025. “Rússia amb prou feines manté la zona d’Ucraïna que té. Com vols que ataqui els països europeus en aquestes condicions?”, es pregunta.

El parer d’aquests analistes es basa en una màxima: com més armes hi hagi, més probabilitats hi ha que hi hagi més morts. "Si prepares la guerra, al final et veuràs implicat en una guerra”, remarca l’investigador del Centre Delàs José Luis Gordillo, que augura que “una guerra entre l’OTAN i Rússia, [...] seria una guerra en què perdríem tots els europeus”. Tots tres coincideixen en l'argument que els recursos que es destinen a vetllar per la seguretat del continent han de sortir d’algun lloc i creuen que pot ser en detriment de l'estat del benestar. Per això consideren que el rearmament és un “error històric” que amenaça el model de vida europeu. "Gastar més que durant la Guerra Freda és una aberració absoluta. Significa acabar amb el poc que queda de l'estat del benestar al continent", diu Fisas.

¿Així, si el rearmament no és l'opció més desitjable a parer d'aquests experts, quina ha de ser la solució? Tots tres defensen que els esforços diplomàtics és un primer gran pas necessari. Ara bé, ¿i quan una part no vol seure a negociar i es té davant Putin? Olivella planteja de totes maneres una tercera via: la lluita no-violenta. “La població estem preparats per afrontar situacions de conflicte de manera intel·ligent”, diu l'expert, que assegura que plantar cara a un exèrcit sense armes pot “tenir més impacte”. “Quan un dels bàndols renuncia a les armes, el seu prestigi moral és enorme”, argumenta.

La resposta depèn de qui se li faci la pregunta. El que determina la voluntat de rearmar-se no és tant el color polític –ja que en general des del centreesquerra fins al centredreta hi són indiscutiblement favorables–, com la situació geogràfica. Un català no té la mateixa visió de l’amenaça que suposa Putin per a la seguretat europea que un polonès. Per això, mentre la primera ministra de Dinamarca, la socialdemòcrata Mette Frederiksen, manté un llenguatge molt dur contra Moscou, el president del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, critica el to “bèl·lic” d’alguns dels seus homòlegs europeus.

Resignar-se a la dura realitat: l’expansionisme de Putin

L’amenaça de Putin es veu amb uns altres ulls a mesura que ens acostem a les fronteres russes. L’expert del think tank europeu Bruegel Jacob Funk Kirkegaard no creu que es pugui ser pacifista si vius a Itàlia o Portugal, però “encara menys si vius a prop de Rússia”. L’amenaça és més imminent i els atacs híbrids russos, constants, com les campanyes de desinformació i els sabotatges. “El pacifisme com a postura moral i filosòfica continua sent legítim, però a la vida real, tal com es veu a Europa, actualment representa un enfocament completament perifèric per mantenir l'estabilitat estratègica”, afegeix l’investigador Tomás Nagy, del centre GLOBSEC, amb seu a Bratislava (Eslovàquia).

Per aquest motiu, el director del think tank europeu CEPS, Karel Lannoo, remarca que “cal reforçar la capacitat de dissuasió” d’Europa, sobretot després de l’abandonament de Trump. En aquest sentit, a banda d’incrementar les capacitats militars dels aliats europeus, l’expert apunta que calen organismes polítics i de coordinació que dotin Europa d’una capacitat de “dissuasió real”. Fins ara, Kirkegaard sosté que el paraigua militar que ha ofert els Estats Units a Europa ha mantingut altres potències a ratlla a l'hora d’atacar territori europeu, però el retorn de Donald Trump deixa en l’aire la protecció del continent i, per tant, ha “afectat negativament” aquesta capacitat de dissuasió. “Si els europeus tinguéssim capacitat de dissuasió real, no rebríem ciberatacs i atac híbrids constantment”, constata.

El rearmament per si sol pot no tenir els efectes dissuasius esperats, reconeix Nagy, i, per tant, cal que vagi acompanyat d’esforços polítics i diplomàtics. Per això, Lannoo insisteix que els aliats europeus han de trobar maneres alternatives a l’OTAN per mantenir-se com un bloc, protegir-se entre ells i, a la vegada, evitar ser el blanc de tercers, especialment Rússia. “Sigui amb una Unió Europea de defensa o un Consell de Seguretat de Defensa, necessitem un organisme de dissuasió creïble”, apunta l’expert del CEPS.

Tots tres admeten que el rearmament suposa un risc i pot comportar una escalada bèl·lica. “Però no tenim més opció”, remarca Lannoo. "L’objectiu sempre és la dissuasió: la defensa, i no l’atac", apunta Kirkegaard. Pensen el mateix davant d’una potencial reducció en inversions en la societat del benestar, com pot ser l’educació o la sanitat, per destinar-les a l’armament. “Els països tenen marge fiscal i, a més, no ens queda més remei que rearmar-nos. Si no ens protegim, podem quedar-nos sense res”, conclou Lannoo.

Malgrat les diferències, els dirigents europeus han canviat completament de discurs. El rearmament ha passat de ser un tabú a convertir-se en la gran prioritat de la UE. La Comissió Europea d’Ursula von der Leyen ha impulsat un pla inèdit de 800.000 milions d’euros per remilitaritzar el continent i permet endeutar-se excepcionalment als estats membres per assumir-ne els costos. La majoria dels socis estan desplegant plans de rearmament i potenciant la indústria bèl·lica. I cada vegada hi ha més veus que advoquen per més coordinació militar europea i, fins i tot, per crear un organisme paral·lel a l’OTAN, que, de facto, està controlada pels Estats Units.

El gir discursiu dels dirigents també s’ha vist reflectit en l'opinió de la ciutadania. La defensa i la seguretat s’han convertit en la primera prioritat dels europeus, segons l’Eurobaròmetre de la tardor del 2025, mentre que en el mateix informe de l’estiu del 2024 ocupava la quarta posició. Això es deu a un canvi de percepció: la majoria dels ciutadans consideren que el seu país està amenaçat. I, per tant, es mostren majoritàriament favorables a destinar recursos a la seguretat i la defensa. Un de cada tres europeus opina que caldria incrementar aquesta partida de pressupost. Una proporció que es manté elevada fins i tot en països de tradició més pacifista o menys pròxims a Rússia, com Espanya, Itàlia o Eslovènia.

El problema de la coordinació

Un dels punts en comú entre les veus més pacifistes i les més favorables a un gran rearmament és la necessitat de fer més eficients les capacitats militars existents. La manca de coordinació de la política de defensa entre aliats europeus genera una repetició d'arsenals i recursos, cosa que resta potència als exèrcits i n'eleva el cost. Un estudi del Parlament Europeu el 2024 apunta que el cost d’aquesta falta de coordinació en defensa és d'entre 18.000 i 57.000 milions d’euros anuals.

L'exemple paradigmàtic de la fragmentació és el material bèl·lic. Mentre que els EUA operen amb un sol model de tancs (els Abrahams), a Europa n’hi ha més de deu tipus diferents. El mateix passa amb els caces: la UE fabrica tres models (Eurofighter, Rafale i Gripen), i el Pentàgon en té només un, els F-35. Això fa que la seva capacitat de producció sigui massiva. En canvi, la diversitat de models a Europa no només és més cara sinó que també dificulta la interoperabilitat al camp de batalla.

La reivindicació d'unificar la política de defensa i seguretat genera un ampli consens en una Unió Europea marcada per la fragmentació política. Aquesta demanda ha arrelat entre la ciutadania fins al punt que, avui, el 81% dels europeus estan a favor d'una política comuna en aquest àmbit, la xifra més elevada des del 2004.