Una altra crisi del petroli: alerta!

Hi ha una primera crisi del petroli. L’ensenyem a tots els cursos d’història econòmica. La crisi va començar l’octubre del 1973 arran de la guerra del Yom Kippur, quan l'Aràbia Saudita, al capdavant de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), va negar la venda de petroli als països que s’havien alineat amb Israel. Ràpidament, la mateixa OPEP va transformar el boicot en increments de preu. Davant de la rigidesa de la demanda mundial de petroli, l'OPEP va poder repetir els increments de preu diverses vegades fins a arribar a multiplicar-los per quatre en uns pocs mesos, un impacte que es va estendre arreu del món i que va afavorir l’enriquiment obscè dels grans exportadors.

Al món hi va haver diverses reaccions. En general, els països consumidors van haver de reduir el consum de petroli i els seus derivats. El canvi horari d’aquest proper cap de setmana va ser una de les moltes reaccions, en una època en què les fàbriques –que eren les principals ocupadores– començaven la jornada de treball molt aviat i disposar de llum del dia més aviat a l’hivern semblava una bona idea. En molts països es van limitar els dies que es podia conduir i les il·luminacions nadalenques. En general, hi va haver una gran consciència que la benzina i el gasoil procedien de petroli importat, que s’havia encarit i el consum del qual s’havia d’estalviar.

Dins d’aquesta reacció general, hi va haver estats que van tractar de compensar la manca de petroli amb mesures per a les empreses i els treballadors (el Regne Unit, França i Itàlia; també els EUA, malgrat que n’eren productors). Això va provocar inflació i va engegar un cercle viciós de pujades salarials, facilitats d’endeutament a les empreses i més inflació, que va portar al que es va conèixer com a “estagflació” (estancament amb inflació). Del 1974 al 1979 l’estagflació es va estendre a grans països occidentals i els va abocar a una completa pèrdua de competitivitat. L’estat es ficava massa en la vida econòmica i alimentava una inflació descontrolada. D’aquí va sortir la reacció thatcheriana al Regne Unit i la reaganiana als EUA.

Altres països –la República Federal d’Alemanya i el Japó, grans importadors de petroli–, van fer-se el càrrec que la crisi havia vingut per quedar-se i que la seva manca de petroli s’havia de corregir alliberant-se tant com fos possible de la necessitat d’importar-ne tant. Van repercutir totalment els increments de preus en els consumidors i van incentivar particulars i empreses a estalviar el consum de productes petroliers. En pocs anys les seves indústries van anar abandonant els sectors més consumidors de petroli (indústria pesant, en general) i van endinsar-se en noves tecnologies menys intensives en energia –l'electrònica i la microelectrònica–, que els permetrien entrar en una nova onada de progrés i competitivitat industrial que els va donar dècades de prosperitat.

Altres –Espanya, però no només– van negar la crisi. En aquells anys finals del franquisme, amb Franco malalt i la seva mort visiblement propera, els governs del dictador van decidir assumir els costos del petroli més car reduint la recaptació d’impostos sobre els carburants. El principal impost indirecte va desaparèixer en molt poc temps i es va passar a subvencionar el consum de benzina. El resultat va ser que Espanya va esdevenir atractiva per a les indústries més consumidores d’energia, que s’hi van instal·lar per gaudir d’aquestes subvencions.  

Quan la crisi del petroli es va repetir arran de la guerra entre l'Iraq i l'Iran (1979-1981) i els preus es van tornar a multiplicar per tres, els primers països havien canviat el seu model d’estat del benestar per un de capitalisme de mercat molt competitiu, amb molt d'empobriment a canvi; els segons havien fet una nova revolució industrial i esdevenien les economies més avançades del món, i els tercers estaven immersos en una crisi industrial sense esperança. Espanya havia triat el darrer camí i el va pagar molt car, amb una crisi de deu anys, atur massiu i una indústria molt nova però completament obsoleta, que calia reconvertir.

Atès que aquesta guerra pot seguir per força temps i que l’encariment del petroli durarà molt a causa de la destrucció de la capacitat productiva, quin camí volem seguir? Per ara sembla que decidim repetir el model tardofranquista: subvencionar el consum de derivats del petroli i esperar que la sort ens acompanyi. Això no hauria de ser de cap manera una solució que es consolidés. Econòmicament, seria un gran error que tornaríem a pagar car. Esdevindríem més pobres sense haver intentat esdevenir més productius i competitius consumint menys petroli d’importació. A més, subvencionaríem els països veïns, com ja s’ha començat a veure. Mentrestant, caldria inspeccionar i multar els qui han incrementat preus abans que s’haguessin apujat els costos dels seus proveïments. Ells són els primers i principals beneficiaris de les subvencions.