República i Revolució (1936)
De la columna de Josep Maria Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) inclosa avui fa noranta anys a La Publicitat (18-IV-1936). Des del triomf de les esquerres el febrer del 36 sorgien brots d’agitació de signe divers. Tres mesos després esclataven, com una simbiosi parasitària antirepublicana, dues revolucions: la militar i l’anarquista. El periodista Planes va ser assassinat per la FAI l’agost del 36 a l’Arrabassada.
La sorpresa, el malestar i, en certes zones, el desencís que produeix el que està passant a Espanya és degut a un malentès, a una confusió inicial. Des del 1931 fins ara s’ha tractat de donar entenent que la República no era una Revolució. Hi hagué un moment que l'aire de sarau que va prendre el canvi de règim pogué fer creure a alguns optimistes que la caiguda de la Monarquia no havia arrossegat al seu darrere altra cosa que el vellut d'algunes casaques. El resultat de les eleccions del 1933 no feu altra cosa que refermar aquest escepticisme; considerables masses de l'opinió espanyola entre les quals es compten molts votants i àdhuc alguns candidats elegits de les esquerres, van creure de bona fe que res d'essencial no havia de trontollar sota el mantell de la República. En definitiva: s'ha fet tots els possibles per escamotejar la Revolució. S’ha cregut possible establir un règim nou –un règim que devia la seva existència a l’adhesió i a la voluntat d'unes masses populars que mai, abans del 14 d'abril, no havien intervingut ni fet sentir el seu pes dintre la vida política espanyola– sobre les mateixes bases en què s'aguantava la Monarquia. S'ha volgut fer la prova de consolidar la República gràcies a un exèrcit, una magistratura, una policia i una diplomàcia que no eren republicanes. La màquina de l'Estat monàrquic era atentament invitada a servir de medul·la a l’Estat republicà.
La prova, naturalment, ha fracassat. A totes les corporacions públiques, a tots els llocs on juguen els ressorts del poder, l'esperit –i, en el noranta-cinc per cent dels casos, també les persones– seguien essent els mateixos que serviren el règim d'Alfons XIII. Després del 6 d'octubre del 34 els governants de l'Espanya tradicional no hagueren de fer cap esforç per reorganitzar els quadres de l'Estat: darrere de cada taula, darrere cada porta, darrere de cada taquilla, trobaren els mateixos senyors que havien representat, amb tant d'èxit, el melodrama de la Monarquia. Res no havia canviat, en el fons. Generals monàrquics comandaven l’exèrcit republicà; policies monàrquics havien de tenir cura de la salut de la República; ambaixadors monàrquics representaven a l'estranger l'Espanya que havia foragitat el Borbó. En plena República, els encarregats de la censura m’han ratllat textos que foren considerats desplaents per a l'exrei. Vivíem en plena paradoxa. [...] La República, o no era res, o és una Revolució. Perquè és una Revolució, i molt profunda, Catalunya ha pogut obtenir l'autonomia. Però si com a catalans tenim gran part del problema resolt, no hem d’estranyar-nos que els republicans no catalans vulguin resoldre el seu de problema. Es tracta de la reconstrucció de l'Estat. No és una feina amable; han de caure moltes coses, s'han de sacrificar molts interessos. Les revolucions provocades pel dolor, neixen en el dolor. [...]
Josep Maria Planes 1936
