Una altra lliçó

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsCom passa amb totes les propostes polítiques, la política lingüística que defensem té uns aspectes genèric o de principis molts clars (plena normalització del català fins a arribar a ser la llengua comuna de Catalunya) i uns aspectes concrets o pràctics més difícils de precisar. Ens poden, certament, servir d’ajut experiències d’altres països en una situació sociolingüística més o menys semblant al nostre, però hi ha fórmules o pràctiques en teoria vàlides que resulten intransferibles. Cal, doncs, una forta dosi d’imaginació per a trobar fórmules que s’ajustin al nostre tarannà col·lectiu, que siguin acollides amb naturalitat pel nostre poble i que no xoquin amb la nostra tradició cultural. En aquest sentit, la Llei de Normalització Lingüística que està elaborant el Parlament de Catalunya, sense defugir els ensenyaments que poden oferir d’altres països amb problemes similars (Quebec, Bèlgica, Iugoslàvia), hauria de tenir en compte, al mateix temps, la especificitat del cas català i deixar la porta oberta a les diverses vies a través de les quals es poden satisfer els objectius de la normalització. Una d’aquestes fórmules -que cal aplaudir sense reserves-és la que es va portar a la pràctica durant la sessió inaugural del controvertit Vè Congrés del PSUC. Quan el secretari general es posà a llegir l’Informe del Comitè Central sortint, tots els delegats i els invitats tenien un exemplar del discurs en català o en castellà, a la seva elecció. D’aquesta manera el company Gutiérrez Díaz pogué llegir, com corresponia, l’Informe en català, i els assistents que haurien pogut tenir dificultat a seguir-lo -no oblidem que hi ha no sols molts castellanoparlants que entenen poc el català, sinó també catalanoparlants que dissortadament encara no se senten còmodes llegint en la nostra llengua- no es van sentir marginats. Certament, aquest tipus de fórmula només es pot aplicar en actes molt formals, com el que ens ocupa, davant prop d’un miler d’assistents; però resulta d’una eficàcia segura. En primer lloc, perquè els qui segueixen la versió original tenen per escrit les paraules exactes de l’orador i els qui segueixen la traducció, el seu equivalent en castellà, la qual cosa facilita la discussió posterior. En segon lloc, perquè els qui encara no dominen prou bé el català reben -per mitjà d’una experiència que en el fons és didàctica- una prova concloent de quina és la “lengua pròpia” de Catalunya. Com a sociolingüista, em sentiria prou satisfet si aquesta, i altres fórmules que cal assajar, s’implantessin d e manera natural en la societat catalana.