El que amaguen les xifres del PIB

Dimarts passat, l’INE va fer públiques les primeres estimacions sobre les xifres macroeconòmiques de les comunitats autònomes corresponents a l’any 2024. L’ARA de l’endemà hi dedicava dues peces: l’editorial (d’on he manllevat el títol d’aquest article) i una altra dins les pàgines d’Economia. Al primer, molt encertadament, es destacava que el creixement del PIB —que mesura la mida de l’economia— no és tan important com el del PIB per càpita —que divideix el PIB entre la població i mesura, per tant, la prosperitat material. En llenguatge planer: el PIB és quant produïm entre tots; el PIB per càpita, a quant toquem. Òbviament, l’important és el segon.

Ara bé, en aquells textos es feien tres afirmacions que val la pena comentar per entendre bé algunes coses importants que estan passant a Espanya.

La primera: “El cas del País Basc és curiós, ja que malgrat ocupar el segon lloc del podi en PIB per càpita, és de les comunitats amb menys creixement del PIB el 2024”. El cas és que, any rere any, les autoritats catalanes i espanyoles van celebrant que el PIB català i l'espanyol, respectivament, creixin més que als països del nostre entorn com si això signifiqués que la situació econòmica dels catalans i dels espanyols estigués millorant. En realitat, a Espanya no hi ha relació entre una cosa i l’altra. Si considerem el període de 2000 a 2024, hi ha comunitats on el PIB ha crescut moltíssim, però el PIB per càpita ha crescut poquíssim (Balears) i hi ha casos on passa el contrari (Castella i Lleó i Astúries). Pel que fa a Catalunya, el seu PIB ha crescut igual que els d’Andalusia i Galícia, però mentre que el PIB per càpita de Galícia ha augmentat més d’un 40% i el d’Andalusia un 22%, el de Catalunya només ha augmentat un 12%; per la seva banda, el PIB per càpita del País Basc, d’Andalusia i de Madrid ha augmentat més o menys el mateix, però el PIB de Madrid ha augmentat molt, mentre que el del País Basc ho ha fet modestament. En definitiva, més (PIB) no és més (PIB per càpita). (Per als iniciats en l’estadística, deixem constància que el coeficient R2 és igual a 0,034.)

Seguim per la següent frase, que va en la mateixa línia: “potser això és el que explica que, creixent com enlloc a Europa, a Catalunya és molt visible aquest malestar transversal que recorre tota la societat. Perquè de què serveixen aquestes xifres a algú que no pot pagar un habitatge digne amb uns sous que estan estancats?”

Hem vist que el creixement del PIB per càpita —la prosperitat— no té res a veure amb el creixement de l’economia, però sí que té a veure amb el creixement de la població, però en aquest cas més (població) significa menys (prosperitat): la CA on la població ha augmentat més (Balears) és una de les que ha experimentat un creixement més modest del PIB per càpita, mentre que les quatre on la població no ha crescut (Astúries, Castella i Lleó, Extremadura i Galícia) han vist augmentar el seu PIB per càpita més que en qualsevol altra CA. (Un altre cop per als iniciats: R2 igual a 0,672.)

I què té a veure la població amb el malestar? Molt, perquè si la població està augmentant és perquè ho està fent la immigració, i si està augmentant la immigració és perquè s’hi estan creant llocs de treball poc qualificats i mal remunerats, que és tant com dir que els salaris hi estan estancats. Per altra banda, l’augment de la població pressiona a l’alça el preu dels immobles. Així s’explica que el “malestar transversal” a què es referia l’editorial de l’ARA sigui més agut justament a les CCAA on el PIB ha crescut més.

Finalment, considerem la tercera frase: “L’empenta de sectors com el turístic no pot amagar l’alarmant pèrdua de competitivitat respecte a Europa ni la necessitat d’enfortir el sector industrial”. 

Hem dit que hi ha una relació molt clara entre augment de la població i estancament del PIB per càpita. Si ens fixem en les cinc CCAA on coincideix un alt creixement de la població i un pobre creixement del PIB per càpita —Catalunya, Múrcia, País Valencià, Canàries i Balears— veiem que es tracta d’economies especialitzades en el turisme, fet que porta a concloure que si el seu PIB per càpita està evolucionant de manera tan pobra en el que va de segle no és malgrat l’empenta del sector turístic, sinó entre altres coses a causa d’aquesta empenta. Per què? Perquè és el creixement del turisme —i altres sectors que es nodreixen de mà d’obra poc qualificada— el que està atraient una massa d’immigrants que pressiona a la baixa els salaris (la immigració és l’alternativa que tenen aquests empresaris a apujar salaris) i pressiona a l’alça els preus els habitatges. 

En conclusió, les xifres posen de manifest de manera tossuda una cosa que ens hem estat esforçant a ignorar: que un país no es fa ric a còpia de servir copes i organitzar festes.