Les amenaces de Trump a Europa
La voracitat de Donald Trump es pot acabar menjant la Unió Europea tal com l’hem coneguda. L’excomissari francès Thierry Breton, un dels qui més es va enfrontar als gegants tecnològics de Silicon Valley durant el primer mandat d’Ursula von der Leyen, es revoltava aquest cap de setmana contra la idea d’una Europa poruga i sotmesa als Estats Units. Breton reproduïa, a X, la fotografia de l’acord tarifari firmat entre Trump i la UE l’estiu passat a Escòcia i citava una de les moltes frases atribuïdes a Winston Churchill: “Us van donar a escollir entre guerra i deshonor. Vau triar el deshonor, i ara tindreu guerra”. De moment, el repertori trumpista per a la UE ja inclou la guerra comercial, una guerra política i amenaces territorials.
Trump va amenaçar, diumenge, amb aranzels de fins al 25% per als vuit països europeus i aliats de l’OTAN que van enviar un petit contingent militar exploratori a Groenlàndia com a senyal de compromís amb l’illa àrtica, rica en minerals, que els Estats Units es volen annexionar.
Com a resposta, el president francès, Emmanuel Macron, amb el suport del canceller alemany, Friedrich Merz, va demanar que la Unió Europea activés la seva arma comercial més potent, l’anomenat instrument anticoerció, que pot restringir l’accés de les empreses nord-americanes al mercat únic europeu. Però els Vint-i-set van ser incapaços d’arribar a un acord, diumenge a la nit, en favor de la mesura, per les reticències d’Itàlia, Polònia i molts països de l’Europa de l’Est, que temen que Washington pugui prendre represàlies retirant el suport militar a Ucraïna. Un suport que ja se sustenta majoritàriament en el compromís econòmic de la Unió.
La possible resposta de Brussel·les a l’hostilitat trumpista ha quedat, de moment, desactivada per la mateixa desunió europea. La UE és víctima d’un estat de negació permanent. Es nega a veure el fracàs de la seva estratègia de vassallatge, que Trump ha interpretat com una carta blanca a la imposició del seu diktat. I, alhora, es nega també el dret a si mateixa de fer servir els instruments que ja té a l’abast per aguantar el pols que la doblega des de l’altra banda de l’Atlàntic. Encara que la Comissió continuï insistint que “la forma més responsable de lideratge és la contenció”, la prudència retòrica no té per què anar acompanyada de claudicació política.
Trump creix en el buit de poder, l’ambigüitat i la por. I en aquesta nova realitat d’esferes d’influència que es defensen des de l’agressivitat militar i el desafiament de la legalitat internacional, la contenció europea es tradueix en solitud, feblesa i incapacitat. Després d’Ucraïna ha vingut Groenlàndia. Es reforça el risc de convertir l’excepció de l’ocupació territorial en una nova amenaça real sobre una sobirania dels estats membres de la UE que va molt més enllà de territori europeu. I hi ha una part important de la UE que encara continua interpretant la seguretat europea amb la realitat del 2022 i no ha entès que aquesta amenaça no ve només de Rússia sinó també del seu principal aliat militar a l’OTAN.
A la guerra ideològica contra la UE, declarada ja pel vicepresident J.D. Vance a la Conferència de Seguretat de Múnic de l’any passat, i confirmada per la voluntat d’ingerència política que proclama la nova Estratègia de Seguretat Nacional, s’hi ha afegit ara el desafiament territorial –encara que Groenlàndia no formi part de la Unió Europea, sí que n'és membre Dinamarca.
L’estratègia de Trump no s’aturarà. L’agressivitat imperial té pressa davant unes eleccions de mig mandat que posaran a prova l’argumentari victoriós de la Casa Blanca i el seu impacte en la butxaca dels nord-americans. Amb el futur de Groenlàndia encara obert, el pròxim assalt de l’intervencionisme trumpista a Europa probablement serà electoral, i la primera ocasió al calendari són els comicis legislatius que s’han de celebrar a Hongria el pròxim mes d’abril, on el Fidesz, el partit del primer ministre Viktor Orbán, s’enfronta a la formació de centredreta Tisza, de Péter Magyar. Per primera vegada en molt de temps, Orbán, el gran “estadista” europeu idolatrat per la dreta radical dels Estats Units, no té la victòria assegurada. Trump ha reconegut que vol destruir les institucions europees, en col·laboració amb els partits d’extrema dreta que li són fidels, i ja ha demostrat fins on arriba la seva determinació. El moment és decisiu per a la Unió Europea. La contenció política no serà suficient per aturar la voracitat trumpista.