Groenlàndia no és a Europa
Arriben a Groenlàndia tropes de països europeus, però queda en l’aire un gran interrogant: fins on estan disposats a anar els països europeus per parar els peus a Donald Trump? Malgrat la posició estratègica i els recursos minerals de l’illa àrtica, els costos d’una confrontació oberta semblen desorbitats. El que està en joc no és només la humiliació que suposaria per a Dinamarca i per a tot Europa cedir a la pressió, ni la nova estocada a la cohesió de l’Aliança Atlàntica, ni la validesa del dret internacional i les regles no escrites de l’ordre mundial. Cedir amb Groenlàndia podria obrir la porta, a mitjà termini, a noves pressions sobre altres territoris extraeuropeus actualment en mans de potències del Vell Continent. Una amenaça directa a la integritat territorial de mitja dotzena de països europeus, amb França i el Regne Unit al capdavant, i a la percepció d’Europa com un actor global de primer nivell.
Val la pena recordar un element geogràfic: si hem d’associar Groenlàndia a un àmbit continental, seria a l’Amèrica del Nord. L’illa hi comparteix placa tectònica, està associada a la mateixa plataforma continental i només 26 km de mar la separen del territori canadenc més proper. Malgrat la presència vikinga dels segles X al XV, i la recolonització danesa des del segle XVIII, avui dia prop del 90% de la població de l’illa són nadius inuits, emparentats amb els pobles de l’Àrtic nord-americà i siberià, no amb cap població europea. Sobirania contra geografia.
Aquest fet geogràfic s’esmenta poc, però és rellevant perquè, més enllà del respecte al dret internacional, toca una fibra sensible a les capitals europees: els territoris d’ultramar. Les potències europees, acabada l’onada descolonitzadora de 1945 a 1980, van quedar senyores d’un confeti d’imperi, de retalls territorials propers, com Ceuta i Melilla, i allunyats, com la Polinèsia francesa, sobrants del que havien estat enormes possessions. Amb excepcions com les devolucions de Hong Kong i Macau, per decennis els països europeus han actuat com si la descolonització estigués completa. Però la bandera neerlandesa al Carib, la francesa a l’Amazònia i la britànica a l’Índic són vestigis d’un ordre històric detestat per molts països al món. D’altra banda, la gran majoria de països europeus no han tingut mai colònies fora d’Europa, van descolonitzar ja fa decennis, o fins i tot van ser ells mateixos colònies: no està clar que vulguin assumir sacrificis significatius per mantenir banderes que no són ni seves en territoris tan llunyans.
En un moment de debilitat manifesta i de desconcert pel canvi de direcció dels Estats Units, Europa s'assembla massa a l'imperi espanyol de les darreries del segle XIX, o a l’imperi otomà de la segona dècada del segle XX: feble a dins i a fora, observada amb cobdícia per potències carnívores amb gana de territoris. Si la menuda Dinamarca perd Groenlàndia a mans del colós nord-americà, res no garanteix que, tard o d’hora, altres territoris ultramarins no puguin començar a ser cobejats, sigui pels mateixos Estats Units –posem per cas, al Carib–, sigui per altres potències globals, o per estats veïns que vegin en la debilitat i la desunió europees una oportunitat.
Les potències europees, massa petites ja per projectar-se soles, i massa dividides internament per actuar juntes en el context global, clamen pel respecte de la legalitat internacional (això sí, de manera selectiva: més per Groenlàndia que per Veneçuela, i no diguem ja que per Gaza). Fan bé de fer-ho, i també fan bé de buscar aliats on en puguin trobar. Però també estaria bé que algú comencés a fer els càlculs dels costos polítics i materials que la ciutadania europea estarà disposada a córrer per territoris llunyans, i a valorar si no seria millor buscar solucions pactades amb la població local que reforcin el dret internacional, en lloc d’esperar a actuar sota la pressió dels poders imperials extraeuropeus que cada dia tenen menys escrúpols i més fam de territoris i recursos.
Potser passarà l’amenaça actual –¿qui recorda avui les fanfarronades sobre el Canadà de fa menys d’un any?–, però la qüestió de fons romandrà. En un món de potències sense frens, de dret internacional erosionat (sovint amb l’aquiescència dels mateixos estats europeus) i d’aliances en recomposició, els territoris europeus d’ultramar seran vulnerables i qüestionats. Aguantar el cop i esperar que el temporal a Washington escampi pot funcionar. Però tal volta caldrien solucions més valentes i imaginatives per ressituar-nos en un món que, ara per ara, sembla força disposat a arraconar Europa i impacient per fer net de les restes del passat colonial.
