Amics amb calçador

Encara em ressona l’Amigos para siempre que va tancar la gala dels Goya, celebrada a Barcelona dissabte passat. Que, vora trenta-quatre anys després dels Jocs Olímpics, Barcelona no tingui res més nou per oferir quan parla amb tot Espanya per la tele i hagi de recórrer a la nostàlgia d’un temps extraordinari però passat va fer encara més evident el propòsit institucional gens dissimulat de convertir la nit de la indústria cinematogràfica i l’star system hispà que compartim en una forma banal de tirar terra sobre tantes diferències no resoltes donant a entendre que, si no ho estan, l’abraçada fraternal és el camí, perquè la falsa ruta ha quedat abandonada per sempre.

L’amistat demana un pla d’igualtat que a les relacions jeràrquiques Catalunya-Espanya no existeix. Fins i tot en el supòsit que els anys del Procés no haguessin existit, aquí estaria Rodalies per recordar-nos com li importa a l’Estat la nostra mobilitat. Li importa exactament el mateix que el nostre benestar, mesurat en el nivell d’asfíxia fiscal que fa dècades que malmet els nostres serveis públics. I, per descomptat, els amics no es pregunten què posa al seu DNI ni es mostren intolerants amb la llengua de l’altre.

Ha passat molt de temps des del que hauria pogut ser i no va acabar sent. Tampoc el món té res a veure amb el del 92. El bloc occidental es mirava la caiguda de l’imperi soviètic com el final (feliç) de la història. És a Barcelona on Sud-àfrica va tornar a competir en uns Jocs després de més de trenta anys d’estar-hi vetada a causa de l’apartheid, i Europa s’integrava a Maastricht. L’angoixa que vivim per l’escalada de la guerra a l’Iran estalvia qualsevol comparació amb el present. La festa ja fa molts anys que es va acabar.