L’amnistia com a oportunitat

Deixem d’enganyar-nos. L’aspiració a la independència de Catalunya viu moments baixos, de profunda desorientació i malestar. Es va pel pedregar. Electoralment, recula. Les organitzacions s’enroquen en camins sense sortida. El ciutadà que s’hi havia compromès, està desolat. I reconeguem-ho d’una vegada: encara bo que Espanya no pot tolerar un referèndum d’autodeterminació pactat, perquè, ara mateix, el perdríem. 

És en aquest estat de coses que cal analitzar l’oportunitat de l’amnistia que han regalat els resultats del 23-J. Sí: a vegades l’atzar també es gira inesperadament a favor d’aquest malaurat poble. Òbviament, per a l’independentisme, una amnistia no és cap final de camí. I sí, també podria malbaratar l’oportunitat de culminar-lo si hom s’hi acomodés dòcilment. Però alhora força el reconeixement d’un conflicte que cap política de reencuentro i concordia no ha resolt. Que s’ho treguin del cap: la nació catalana mai no es fondrà per quatre magarrufes que li facin els qui la voldrien escanyar.

Des del meu punt de vista, doncs, una amnistia podria tenir quatre grans virtuts per a l’independentisme. La primera: traslladaria el conflicte polític a l’interior de l’Estat. Ja ho està fent. Des del col·lapse de l’1-O del 2017 –que no derrota–, el conflicte ha anat rebotant dins de Catalunya mateix. Semblava que es feia certa la predicció aznariana de “l’abans es dividirà Catalunya, que no s’independitzarà d’Espanya”. Encara pitjor: no es dividia Catalunya entre unionistes i sobiranistes, sinó entre independentistes. Ara, però, l’amnistia divideix Espanya. I debilita l’Estat. Té raó Vicenç Villatoro quan considera que l’amnistia és, per damunt de tot, un torcebraç que Pedro Sánchez necessita fer a l’Estat per demostrar quina és, allà, la seva força.

La segona: una amnistia pactada en el marc d’un acord fet amb garanties –és a dir, amb un mediador internacional– permetria reiniciar una estratègia de negociació i d’internacionalització absolutament necessària per avançar en l’obtenció de les condicions d’una resolució democràtica del conflicte. (Res a veure, per cert, amb una taula de diàleg pensada per sabotejar-lo!) Hom sempre s’independitza d’algú per tal de ser reconegut com a subjecte polític per molts altres. I, en aquest sentit, mai no és un procés unilateral. No ho ha de ser internament perquè ha de ser democràticament pulcre, i no ho pot ser externament perquè sense reconeixement internacional és un gest inútil.

Alhora, la tercera, desencallar l’actual situació de col·lapse obriria una escletxa d’esperança interna, indispensable per sortir de l’actual clima caïnita entre independentistes. No soc ingenu respecte de la gravetat de les ferides que s’han –ens hem– fet, i sé que els climes emocionals patològics –sovint atiats per personalitats ferides– poden ser més difícils de corregir que els errors estratègics comesos. Però, tot i les dificultats, una amnistia exitosa podria reduir els ressentiments, les nostàlgies, els retrets i les desconfiances. O, si més no, ajudaria a desemmascarar-los.

L’amnistia –com he dit, no per ella sola sinó formant part d’una estratègia adequada de fons– tindria l’avantatge, en quart lloc, de tancar les lògiques suspicàcies que van aixecar els indults. L’indult era més fàcil de concedir perquè així l’Estat mostrava la seva condescendència davant de qui es penedia, uns explícitament, d’altres sense voler. Era un nou acte de força contra el Primer d’Octubre. Per això, forçar una amnistia és als antípodes de l’indult, i situa ambdues parts negociadores en una posició de quasi igualtat simbòlica, encara que no de força.

El lector atent es deu haver adonat que tot aquest article està escrit en condicional. Una amnistia podria tenir algunes d’aquestes conseqüències virtuoses, però no necessàriament. Si no formés part d’una estratègia sòlida i garantida de negociació amb l’Estat, només seria útil –ni que ja fos molt– per als afectats pels processos judicials. Però més que no pas obrir una escletxa d’oportunitats, podria aixecar un nou mur encara més alt que el dels indults. 

En tot cas, i en un moment tan excepcional i greu per al país, confesso que no paro cap atenció a les anàlisis estrictament partidistes, o tàctiques, o cíniques. I, d’altra banda, si bé comparteixo les suspicàcies que provoca una nova negociació amb un PSOE de qui coneixem el joc brut habitual, els qui s’hi oposen abans de conèixer-ne les condicions, m’haurien de convèncer de quina és la seva estratègia per sortir de l’actual atzucac, i si creuen que és bo malbaratar l’oportunitat.