Andorra (1942)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Manuel Serra i Moret (Vic, 1884 - Perpinyà, 1963) a Ressorgiment (I-1942), revista editada a Buenos Aires. Avui fa seixanta anys de la mort a l’exili del polític i assagista Serra i Moret, fundador del partit Unió Socialista de Catalunya. Va ser conseller de la Generalitat i president del Parlament català a l’exili. Havia estudiat economia, sociologia i història als Estats Units.

 

[...] En un raconet d'una revista europea he trobat la nova que una emissora italiana ha reclamat contra la broadcasting andorrana per l'ús del refilet del rossinyol com a anunci distintiu de les seves emissions. Per virtut del dret de prioritat italiana, l'emissora de les Valls ha estat privada d'aquell motiu tan escaient com era el trinat del rei dels cantaires bosquerols que fa ressonar les naus pirinenques en les nits calmes de primavera i estiu. No sabem quin altre motiu hauran adoptat per a l'anunci de les emissions, però els ocells de Catalunya els en poden donar a milers, alguns ben originals i inèdits. En aquests dies foscos, l'emissora de les Valls d'Andorra és l'única de tot Europa on encara ressona la parla catalana, exclosa de tota manifestació civil en la pròpia Catalunya. Els "catalanistes d'en Franco", que abunden més del que sembla i que aviat seran els únics partidaris que resten a aquell monstre, no deuen haver escoltat mai les emissions andorranes. Per a la tranquil·litat llur els podem dir que no hi ha cap perill imminent que la "púrria de l'Esquerra i els socialistes" governin el país neutral per excel·lència, sotmès a una doble sobirania, però lliure de continuar la seva vida vegetativa sense pena ni glòria. Els vint-i-quatre consellers del Govern de les Valls segueixen elegint-se per vot restringit, reservat només a caps de casa, homes o dones, que tenen propietat immoble. Abans de la nostra guerra, Andorra fou envaïda per una onada “revolucionària" que pretenia establir el sufragi universal i democratitzar la constitució. Els coprínceps –el bisbe de la Seu d'Urgell i el prefecte dels Pirineus Orientals– varen posar-se d'acord per a reprimir aquell moviment subversiu. Els "reformistes" varen perdre l'elecció, els gendarmes varen tornar a Perpinyà i tot va restar com abans. Justament per aquells dies Andorra havia estat convulsada per un esdeveniment social desconegut en la vida pastoral i rudimentària d'aquelles fragositats pirinenques. Els peons murcians i andalusos reclutats pels capitalistes barcelonins per a construir les preses de la nova central elèctrica i les carreteres que els hi feien a canvi de la concessió, varen reclamar millores de sou i d'allotjament. Tot seguit es presentaren els gendarmes francesos a donar-los resposta. La vaga fou un fracàs tan absolut com l'intent de modernitzar la constitució de l'únic Estat català en existència, si és que es pot anomenar Estat a sis mil persones encastellades en les afraus i fossilitzades en costums ancestrals i en la norma tan universal i tan avantatjosa del no-pensar. [...] Per hostals i masies la vida era plena de suavitats i de petites guspires entranyables i les energies més nobles es reservaven per a afrontar les neus o les tempestes o córrer els perills i les aventures del contraban. Els governs de França i d'Espanya mantenen escoles que els andorrans gasius i indiferents no volen sostenir per compte propi. Francesos i espanyols pretenen difondre llurs idiomes, però els mestres voluntaris que van a Andorra d'una banda i l'altra solen ésser catalans i tenen cura de no deformar els infants de la República. [...] Tot està bé i és just que no vulguin revolucions ni cabòries. Nosaltres mateixos, si poguéssim arribar aquesta nit a algun relleix d’aquelles costes i roquissers, de segur que ens consolaríem de dormir a la pallissa i ensonyar-nos tot sentint el remugar de les vaques i el xiulet del vent entre les esberles de les portes i els teulats. I tampoc no parlaríem de res, ni voldríem convèncer a ningú, ni sembrar inquietuds i angúnies. Només voldríem que ells i els “altres” entenguessin que Catalunya és allà, en el rovell de les centúries, però també és present, i potser més viva, en la lluita per la llibertat i la dignificació de l’home i en la conquesta del lloc que el destí li reserva en la gran família universal.