Anna Balletbò: alegria, empenta, tenacitat
Aquests darrers temps, amb el dia a dia de la tragèdia a la Franja de Gaza, em feia angúnia parlar-ne per telèfon amb l’Anna, malgrat que, jo a Brussel·les i ella a Barcelona, teníem l’hàbit de fer-ho, i intercanviar opinions i tafaneries. Jo sabia perfectament quanta energia, quantes hores, quanta tenacitat (molt a la seva manera) havia dedicat al llarg dels anys a la solidaritat pràctica amb el poble palestí. Ara bé: una cosa és l’esgarrifança i la pena que ens produeixen a tots les imatges a la televisió dels míssils, de les destruccions; una altra és que aquestes imatges les tinguis associades estretament a tantes estades a Gaza, a tants amics i amigues, a tantes esperances, a tants projectes compartits. D’ací el meu escrúpol a parlar-ne amb ella, que deu haver viscut amb un dolor insuportable aquests darrers mesos de guerra criminal.
Se’ns ha mort una amiga estimada, extraordinària des de més d’un punt de vista. Un d’ells, la solidaritat internacional, exercida sense grans proclames i amb moltes realitzacions concretes, l’acabo d’esmentar. Un altre ha estat el seu feminisme de combat. Amb Maria Aurèlia Capmany va ser motor de les Jornades Catalanes de la Dona de 1976, fundacionals des de tants aspectes. Que el PSC tingui el punt d’honor d’haver estat el primer partit de Catalunya i de l’Estat, i un dels primers a Europa, que instaurà la quota progressiva en les seves llistes electorals i òrgans directius, fins a arribar a la paritat home-dona, es deu en molt bona mesura a la seva empenta i a la seva tossuda tenacitat.
Solidària, internacionalista, feminista, l’Anna ha estat també una socialista de pedra picada. Va pertànyer activament, des dels inicis, al PSC i ho feu de cor i sense defallir mai. Els qui menystenen la política i els partits, o en tenen una visió purament instrumental, no poden entendre el concepte de felicitat pública que s’hi pot associar, i que en canvi senten, amb els inevitables disgustos associats, els que s’hi lliuren en cos i ànima. Ells s’ho perden: no cal ser massa llest per entendre que la màxima que diu que la caritat ben entesa comença per un mateix no resisteix la comparació amb la que ens diu que l’egoisme ben entès, i la felicitat que s’hi associa, comença pels altres.
Quan l’Anna es va incorporar al Congrés dels Diputats, l’any 1980, amb l’Ernest Lluch i en Lluís Maria de Puig, que ja hi érem des de 1977, li vam escriure un sonet de benvinguda. No el conservo, però en recordo un tercet: “‘Ja soc aquí’, com l’Home de la Piga / Has exclamat, i ens ha semblat que trona / Au va, Ballet, Balletbò, Balletbona…”. L’"Home de la Piga”, ho aclareixo als més joves, evocava Tarradellas, i el símil meteorològic (el tro) al·ludia al fet inqüestionable que tant el president com l’Anna eren, per bé que no divinitats tonants, sí persones d’enorme energia, de caràcter fort i de cor summament bondadós. En puc donar ferm testimoni i en podria multiplicar els detalls.
Poc temps després d’aquella rebuda amb poema incorporat, l’Anna es trobà al Congrés, el 23 de febrer de 1981, quan Tejero i un grup de guàrdies civils van irrompre-hi a trets. "Sempre m’ha sorprès –va comentar després– la manera estranya i inesperada de reaccionar que tenen les persones en els moments de màxima tensió o de perill". La seva reacció es mostrà eficaç. Decidí que no estava disposada a seguir segrestada i que volia anar-se’n a casa. Ho aconseguí, amb un cop de geni, i així vaig tenir la inoblidable oportunitat de seguir amb ella i en directe, a la seu socialista, al ministeri de l’Interior, a l’Hotel Palace, la crisi i el desenllaç d’aquell intent de cop d’estat. Anys després, un dels colpistes comentà, penedit: "Un golpe en el que se deja salir, por ejemplo, a las mujeres embarazadas, ni es una revolución ni es nada. No hay revoluciones sin sangre, aunque sea doloroso decirlo". Estem avisats.