Anticipar

Mantenir la flama viva, sense córrer massa riscos. El Parlament català ha aprovat la moció que reafirma la vigència de la declaració rupturista del 9 de novembre que el TC va suspendre. Des del moment que va néixer, aquesta proclamació, fruit d’una conjuntura peculiar, ha sigut més una nosa que un impuls. Ara s’ha volgut ratificar com a resposta a l’envestida governamental, però amb prudència per evitar conseqüències judicials indesitjades. És la tònica des que va arribar Puigdemont i es va formar govern: salvar el discurs, mantenir viu l’esperit de la secessió, però posant sordina a la construcció dels instruments de la ruptura. Una tàctica que, com tard o d’hora s’haurà de reconèixer, envia inevitablement el calendari de la desconnexió molt lluny dels plans convinguts pels partits independentistes. I obliga a formular una pregunta: ¿quant temps es podrà aguantar aquest joc sense que les contradiccions esclatin en el si de l’independentisme?

Divuit mesos no són res. Cada cop que hi ha hagut una fita marcada en el calendari independentista s’ha entrat en la ciclotímia de la il·lusió i la frustració. És veritat que els desconcertants tres mesos posteriors al 27-S han sigut una cura per a les eufòries infundades. Però ¿no seria raonable anticipar-s’hi, advertir que el 2017 no hi haurà desconnexió perquè no hi ha la perspectiva que es puguin donar les condicions, i fer plans per avançar de manera lenta però realment acumulativa? Mantenir la fantasia fins a les portes de cada decepció pot acabar fent que la mateixa ciutadania assumeixi la realitat que els governants no volen reconèixer. Probablement ja comença a passar. I això significa desconfiança i desmobilització. El polític no ha de tenir por a dir les coses pel seu nom, a condició que sigui capaç d’oferir l’expectativa adequada (la que conjuga el desitjable i el possible). Si no, hi ha un moment que la realitat el deixa en evidència. I llavors ja no serveixen ni les paraules.