Any nou, vida nova

S’acaba un any i n’encetem un altre. Són moments, tant en el pla personal com en el col·lectiu, de fer balanç i de formular nous propòsits. Per al nostre país, Catalunya, el 2025 ofereix un balanç ambivalent. Alguns aspectes són clarament positius, d’altres no ho són tant, i n’hi ha de francament adversos.

Entre els primers, podem destacar la marxa general de l’economia, que creix notablement per sobre de la mitjana europea; el bon comportament de les exportacions, el turisme i la inversió estrangera; la remarcable generació de llocs de treball; la creixent consolidació de Barcelona i de la seva regió metropolitana com a centre avançat de recerca, especialment en les àrees de salut; la creativitat cultural del país, que bull per tot arreu i que incorpora nous fenòmens de gran projecció internacional; les nostres reserves d’aigua, que compensen els neguits i els patiments dels episodis de sequera; la reducció progressiva dels tipus d’interès, que alleuja el cost dels crèdits i en particular de les hipoteques; un millor control de la inflació, amb el seu efecte sobre el poder adquisitiu de moltes famílies, i el corrent de solidaritat del país, molt sovint vehiculat pel teixit associatiu, que continua ben viu i ben organitzat.

Entre els segons aspectes, aquells que no són tan positius, caldria subratllar la resposta d’alguns serveis públics davant les necessitats i expectatives de la societat, molt sovint a causa d'un dèficit crònic de finançament i a l’evolució de la població: cada cop som més gent, més grans, i amb més persones vingudes de fora, i això impacta sobre el sistema sanitari, educatiu i de serveis socials; la percepció de manca de seguretat en ciutats i pobles del nostre país; els resultats comparats del rendiment escolar, clarament per sota de les necessitats i de les potencialitats pedagògiques del país; els nivells d’absentisme laboral, molt excessius, que castiguen durament la productivitat de la nostra economia; la gran dificultat de traslladar el creixement econòmic a la millora dels salaris, amb el salari mitjà quasi estancat; i, per citar-ne un darrer, una alarmant alça dels trastorns mentals, que de manera recurrent afecten cada cop més persones joves.

Finalment, entre els aspectes més adversos, podem esmentar el deteriorament de la nostra democràcia, afectada per escàndols que s’encadenen, dèficit de credibilitat d’institucions fonamentals de l’Estat i la molt preocupant incapacitat de construir acords sobre temes essencials de la societat; la consolidació d’opcions polítiques de caire marcadament populista, que no resoldran res i ho embolicaran tot; la fragmentació dels nostres Parlaments, que dificulta enormement la presa de decisions i l’arribada de les solucions; una taxa de natalitat de les més baixes d’Europa i del món, amb la consegüent pressió en concepte d’immigració, que si es manifesta en volums alts i períodes de temps curts provoca tensions de tot tipus; l’augment de les desigualtats socials, sempre inacceptable en sistemes democràtics basats en la igualtat d’oportunitats i els drets humans, i del tot inexplicable en èpoques de creixement econòmic; el dèficit de funcionament del sistema de Rodalies, que genera constants maldecaps de mobilitat a milions de persones; la manca d’un model clar de sobirania energètica, que deixa Europa indefensa i debilitada davant de potències del món que no sempre volen el nostre bé, amb particular incidència a Catalunya per la nostra manca de lucidesa per implementar un model energètic que respongui als reptes mediambientals i alhora a les demandes creixents de consum elèctric, i en últim terme, però en primera línia de les preocupacions ciutadanes, l’imparable increment dels preus de l’habitatge, que crea barreres d’accés inabastables per a una part de la població.

Temps hi haurà, en el transcurs de l’any que s’apropa, per desgranar possibles solucions a la llarga però sempre incompleta llista dels reptes que s’acumulen. Ara bé, com que la dita fa referència a l’any nou, vida nova, avanço una primera carta als Reis. El 2026 serà any d’eleccions en diversos territoris, i potser a l’Estat en el seu conjunt. El pati està prou mogut per preveure qualsevol opció. Tanmateix, tot apunta que a Catalunya no hi haurà eleccions. Serà el darrer any, perquè a partir d’aleshores s’encetarà un cicle electoral intens i llarg. Per tant, l’any vinent cal aprofitar-lo. A banda del desig general de finalitzar la guerra provocada per la invasió russa, que condiciona la nostra seguretat com a europeus que som, les primeres línies de la carta als Reis serien: aplicació definitiva i total de la llei d’amnistia, no tant per normalitzar res, sinó per garantir que tothom pot defensar les seves opcions polítiques en igualtat d’oportunitats; concreció i aplicació d’un finançament per a Catalunya que compleixi el que es va dir que es pactava, és a dir, un model propi de sobirania fiscal que permeti gestionar els impostos per part de la Generalitat i que incrementi substancialment els recursos públics catalans; l’aprovació dels pressupostos a Catalunya, després d’anys de pròrrogues difícils de justificar; un gran pacte sobre l’habitatge, que si es vol començar de debò a resoldre el problema ha d’apostar clarament per una política d’estímuls i no només de limitacions, càstigs o inseguretats, perquè sense la implicació a fons del sector privat hi seguirà havent moltes promeses i poques solucions.

La carta als Reis podria continuar... però si aquestes primeres demandes es complissin, Catalunya aniria millor.