LA POLÈMICA sobre Woody Allen és exemplar en tots els sentits. Simbolitza com un cas mediàtic posa sobre la taula un debat social, retrata els nostres prejudicis en un sentit i en un altre (les ganes de disculpar o de condemnar), i delata l'instint, comprensible però perillós, del judici imminent: de decidir amb qui vas i en contra de qui. Avui hi aprofundim amb voluntat de ser útils per entendre com ho viuen els afectats. I això es pot fer al marge de saber la veritat (potser no la sabrem mai) sobre el cas. Trobo a faltar, en general, aquest mecanisme pel qual s'intenta empatitzar amb les presumptes víctimes, en lloc de dubtar d'elles. Un dels comentaris habituals, en els judicis mediàtics i en els de barra de bar (que sovint s'assemblen), consisteix a dubtar de les versions pel sol fet que algú l'hagi trigat a donar. Per què no ho deia abans? Té una lògica aparent però denota no haver-hi rumiat gaire. En canvi, quan grates i coneixes casos reals, aquest dubte es desfà: si el món és complex i confús per als adults, com no ho ha de ser per a nens sotmesos a xantatges emocionals i pressions? Entenc que des d'ara s'obre una via informativa i opinativa morbosa, la de condemnar o no Woody Allen en els veredictes individuals. No serà gaire útil. Si sabem aprofitar l'impacte per conèixer més les realitats dels abusos, per posar-hi més llum que foscor, per abordar el tema amb serenitat i amb tota la seva gravetat, l'efecte mediàtic que col·loca de tant en tant artistes a la secció de successos haurà tingut la mateixa utilitat que quan alguna celebritat abraça una causa mèdica o social: ajudar a difondre la problemàtica. Permet reconduir el sensacionalisme estèril cap a l'interès informatiu per drames ocults.