Cada vegada hi ha més editorials que, afortunadament, no es limiten a publicar una obra literària, sinó que també ens ofereixen, en el mateix volum, un regal en forma de pròleg o epíleg o nota del traductor o de l’editor. Són textos extres que ens ajuden a conèixer l’autor o ens el posen en context o s’esplaien en algun aspecte concret de l’edició o de la traducció per fer-nos-la encara més interessant. És un plus, un detall per als lectors, que s’agraeix molt.
És el cas del llibre que ha publicat Edicions del Periscopi i que està cridat a ser un dels títols més destacats d’aquesta primavera literària. Es tracta de la novel·la Punt d’aranya, òpera prima de l’escriptora gallega Nerea Pallares, escrita originalment en gallec.
En aquesta història hi trobem la vida dels mariners, puntes de coixí, narcotràfic, vídeos de TikTok i llegendes ancestrals, tot teixit i entrellaçat amb l’habilitat de les puntaires. Punt d’aranya ens convida a conèixer el poble de Camariñas, a la Costa da Morte gallega. Quan hi arriba una forastera, l’Ari, per treballar al museu de puntes i fer de guia turística, els vilatans estan trasbalsats per una tragèdia: la mort d’una adolescent al mar.
Aquest és el punt de partida d’una narració que barreja tradició i modernitat, i que ens endinsa en el món sempre misteriós de la Costa da Morte. En aquest cas, el centre de la trama és la rebel·lió de les puntaires, que, empeses pel dolor i la ràbia, arriben a l’extrem de convocar “les aranyes”, unes divinitats que, segons la llegenda, estan dotades d’una gran saviesa i d’un poder ancestral.
Quan acabem de llegir Punt d’aranya, Periscopi ens sorprèn amb un regal inesperat: el text “El lloc i la llengua de Punt d’aranya”, escrit pel traductor de la novel·la, Eduard Velasco, que ha fet una obra d’orfebreria i ens l’explica. I és així com la novel·la que acabem de llegir redobla el seu interès. “La tradició oral no tindria valor sense la llengua que l’ha creada i que ens l’ha portat fins aquí. La forma i el fons en la literatura són tan indestriables com Galícia, la cultura i la literatura gallegues ho són de la llengua del país”, assegura Velasco.
El traductor ens explica que la vitalitat de la llengua a la Costa da Morte es fonamenta en la continuïtat d’hàbits lingüístics que, més enllà de la fonètica, afecten el lèxic i la fraseologia. En definitiva, diu, el geni de la llengua. A l’hora de traduir aquest text al català, Eduard Velasco ha fet un esforç per fer dialogar els personatges en una parla col·loquial però no excessivament dialectalitzada.
No cal dir que tot plegat –la novel·la i l’epíleg del traductor– ens fa establir un paral·lelisme amb el català i amb la cada vegada més precària vitalitat de la llengua genuïna que s’hauria de transmetre de forma natural de generació en generació. ¿Però quants dels nostres joves han heretat i fet seves paraules i expressions dels seus avis?
No sé si en aquesta Catalunya turística i massificada hi queda algun racó com la Costa da Morte. I, en cas que fos així, si tots plegats –escriptors, parlants i, per descomptat, Govern– estem fent prou per preservar-lo.
