Ara serà qüestió de posar ràdio (1931)

Columna de Manuel Brunet (Vic, 1889-Figueres, 1956) a 'Mirador' (2-VII-1931) i dibuix d’Avel·lí Artís-Gener ‘Tísner’ (Barcelona, 1912-2000) a 'L’Esquella de la Torratxa' (17-VII-1936). Visions costumistes dels inicis de la ràdio. Ahir va ser el Dia Mundial de la Ràdio, instituït per la UNESCO per remarcar les qualitats genuïnes d’aquest potent mitjà de comunicació personal instantània: baix cost, no lesiu pel medi ambient, accessible a comunitats aïllades, remotes i vulnerables al superar tota mena d’obstacles geogràfics i sense servituds econòmiques respecte als poders tecnològic-financers.  

Hauria estat absurd ara fa quinze o vint anys imaginar una família d'estiuejants sense el fonògraf. Passar la vetlla ajagut en un balancí, en cos de camisa, i escoltant un fonògraf, devia ésser molt divertit o molt avorrit, però molt apropiat a les circumstàncies. Ara, el fonògraf és un gramòfon o una gramola de preu, i el gramòfon ha de sofrir la competència de la ràdio. M'imagino que, en comptes d'ésser un marit abandonat a ciutat omplint quartilles sense sentir la necessitat de comunicar-me amb el pròxim, soc un estiuejant, i, no sé per què, la idea de no fer res se'm presenta acompanyada d'un gramòfon i de la ràdio. Rumiant això us sentiu inundat de poesia. Vull, però, confessar que, incapaç d'escoltar les llaunes de la ràdio, conferències, acudits, sermons i notícies, generalment endarrerides, i no atrevint-me a deixar prosperar en el meu esperit la poesia de l'estiuejant, m’havia resistit a posar la ràdio. Potser d'aquesta resistència meva no en tenien la culpa els prohoms de la ràdio. Ells tampoc no podien viure amb règim de censura, i mentre els diaris es veien obligats a publicar les notes còmiques del pobre Primo [el dictador militar Primo de Rivera], els de la ràdio llançaven de tant en tant algun discurset del dictador perquè la gent tingués idea de com eren en realitat els discursos de l'home del sable quan no hi intervenia el periodista. Però ara serà qüestió de posar ràdio. No seria correcte que l'home que no té ràdio i no es veu amb cor de barrejar-se entre grans multituds es deixés convidar massa sovint a dinar i a sopar a casa els amics amb l'excusa de sentir En Lerroux [líder populista], o un míting monstre de l'Esquerra, o el trapasser senyor Barriobero [un polític voluble]. La ràdio ens promet ara les sessions de les Corts Constituents. Magnífic programa, indicadíssim per destarotar les digestions del burgès. Quan l'estiuejant intentarà dormitar al jardinet de la torreta o de la casa de pagès, la ràdio li burxarà l'orella i li plantejarà els problemes més greus. La imatge del monestir de l'Escorial, si les Constituents es reuneixen en el marc de Felip II, li  pesarà damunt el pit com una llosa de plom. Durant quinze dies, la ràdio ha actuat sobre el país i l'ha cobert de cap a cap, com ho faria una gran sembrada. Afortunadament, no deuran pas germinar totes les idees. La retòrica no ha pas estat sempre excel·lent, i menys la dialèctica. Però, si el país suporta la calor, bé pot sofrir un xàfec de discursos. Els radiooients han pogut fer comparacions entre la retòrica castellana i la retòrica catalana. Tothom haurà pogut observar que, en general, els castellans parlen millor, per la senzilla raó que s'acostumen a parlar bé i tenen a molt honor veure's corregits quan la llengua els falla. Però l'oratòria castellana té l'inconvenient de les frases fetes, que l'orador castellà organitza en veritables caravanes, recurs que permet parlar llarga estona sense dir gran cosa. En canvi, el català, que no disposa d'aquest recurs tan putrefacte, ha de crear constantment. I, per altra part, les frases fetes, la retòrica plena de metàfores, no plau als auditoris catalans. La ràdio és un gran compromís pels oradors. La crítica és sempre tan lluny del micròfon!.