Modest Cuixart o la independència del sentit pictòric
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Cuixart és de la fusta dels grans creadors, d’un Picasso o d’un Dalí -per exemple- que mai no varen abdicar de la seva llibertat, que varen dirigir l’art per allà on volgueren, emprenent els camins que els semblaren més escaients, sense cap mena de compromís, sense torbar-se, sense alterar el curs natural que els movia una voluntat franca i forta que deixava de banda els discursos per endinsar-se en l’acció. [...] La confluència fortuïta de set camins, de set neguits perseverants cap a la plaça Molina de Barcelona féu el miracle de l’estructura del grup Dau al Set. Hi ha tardes sorprenents on l’atzar té una estrella. En un temps i en un país on la creació artística se sumia en plena letargia, fer quelcom, qualsevol futilesa -si s’estava enamorat de l’ofici- havia d’aconseguir una sortida airosa. Com a joves, duem en el cor aquest déu secret que és l’entusiasme. […] Del nostre grup, i de la generació d’artistes catalans de la postguerra, Cuixart fou el primer que va veure reproduïda una de les seves obres en un gran magazine estranger. Fleur Cowles, que aleshores dirigia la publicació Flair, em va demanar l’autorització d’estampar en la seva revista l’“Oda a Louis Armstrong” de Joan Brossa i el magnífic dibuix il·lustratiu de Cuixart que l’acompanyava [és el de la imatge que il·lustra aquest article]. Un any més tard, igualment a Nova York, junt amb imatges representatives de tot el grup, apareixia, novament, el retrat cuixartià de l’Armstrong. Aquesta vegada es tractava del llibre Modern Artists in America, obra de Robert Motherwell i Ad Reinhardt. Fou l’inici d’un venturós periple que, durant quaranta anys, ha anat donant la volta al món. A la recerca i a la formació de l’artista total, Cuixart no ha deixat de perseguir el risc que busca el risc. A Catalunya els pintors que no som romànics som barrocs. L’Eugeni d’Ors en fa d’aquest darrer estil la norma d’una constant cultural. Hi ha obres que es van forjant en la ment i altres que es tradueixen en un sol instant. La circumstància es converteix en l’instrument que ve a mesurar la nostra pròpia atmosfera, la intensificació d’unes emocions. [...] Contrastar la veritat, alliberar-se d’estils i de corrents, de fires i salons, del que diran, d’aquells dos focus, que des de fa uns anys, ens han dirigit per encegar-nos d’una altra realitat amagada. Aquesta és la lliçó de Cuixart: la llibertat d’engegar per allà on vol, corrent pel risc del risc. […]
