L’IVA traïdor

L’1 de setembre de 2012 va entrar en vigor la pujada de l’IVA cultural, que del 8% passava al 21%, amb l’excepció dels llibres. Era la demostració palpable que a l’estat espanyol -com en tot estat conservador- la cultura no només li sembla prescindible, sinó que fa el que pot per combatre-la amb totes les forces. Tinc la teoria que al partit en el govern la gent de la cultura els semblem tots uns viciosos i que no estan disposats a facilitar-nos les coses. Per no dir que per a ells som tots cosins de Javier Bardem, que a les seves retines ha quedat fixat com un símbol del “No a la guerra”. Com si la cultura no fos un bé públic -sinó només un caprici d’uns quants, que ens entestem a fer cinema, teatre, música o art perquè no tenim res millor a fer-, resulta que cada cert temps els que manen li claven una clatellada més, a veure si hi ha sort i s’enfonsa d’una vegada.

Recordo que el 2012 vam organitzar un acte al jardí de la Casa Elizalde en què les dones de la cultura criticàvem la desproporcionada pujada, sense cap mena de sentit en plena crisi, quan la cultura és més necessària que mai. Entre el públic hi havia una entranyable Montserrat Abelló, nonagenària, que ens va llegir un poema amb veu tremolosa. Aquest 2018 celebrarem el centenari del seu naixement i caldrà recordar la seva condició d’exiliada política i la voluntat ferma de consagrar els seus esforços a la poesia, que, com deia Cocteau, és imprescindible encara que no sabem per a què.

En aquest camp, l’última ocurrència dels actuals ocupants de la Moncloa ha estat anunciar als equipaments culturals catalans i a algun festival el cobrament retroactiu de l’IVA de les subvencions, un impost del qual semblaven eximits. Abans de festes ja eren una vintena els que havien rebut la notificació d’Hisenda. Vostès es deuen preguntar per què es demanen diners precisament als equipaments catalans (del Teatre Lliure al MNAC, passant pel Macba, el CCCB i el festival Temporada Alta) i per què justament en aquest moment tan poc favorable a mostrar el llautó de la catalanofòbia. Podríem dir que és falta de tacte, per no dir ganes de delmar Catalunya.

Tècnicament, la resposta és que el gruix dels equipaments culturals de Madrid són estatals i es financen per ingressos ministerials directes. És aquí, a casa nostra, on les administracions han de fer mans i mànigues, conxorxant-se, perquè els equipaments facin la seva feina, cosa que genera també aquests patronats estranys, en què no sempre els que en formen part tenen alguna cosa de culturals. Els equipaments culturals catalans que veuen amenaçada la seva estabilitat -quan no directament la seva viabilitat- pel Sr. Montoro han posat el crit al cel i fins i tot l’alcaldessa Ada Colau s’ha ofert per ajudar a conciliar la fúria recaptadora amb el sentit comú.

També sobre TV3 -que és la televisió de tots els catalans, pensin com pensin- penja l’amenaça d’aquest IVA traïdor. TV3 comença aquest nou 2018 amb dèficit, que és la pitjor manera de començar l’any, com saben tots aquells a qui els ingressos no donen per a res en aquest món cada dia més car i més injust. TV3 haurà de desembutxacar 20 milions d’IVA, i està per veure si li toca també pagar una bona morterada pel que fa a exercicis anteriors.

Madrid sap que Catalunya no es pot permetre una clatellada a la seva cultura ja de per si precària, però li és ben igual, com ho demostra que el govern espanyol no recordi mai que el MNAC no pot fer res del que fa qualsevol dels seus homòlegs, començant per comprar alguna peça de tant en tant, per exemple de la barcelonina d’adopció Olga Sacharoff, ara exposada a Girona. Als unionistes furibunds els diré que aquest 2017 el Museu Reina Sofia ha obtingut 38 milions d’euros del pressupost de l’Estat i el MACBA, per exemple, només 11 milions set-cents.

El problema no és l’IVA retroactiu -que sembla un acudit dolent-, sinó que aquesta Espanya amb tantes ganes de no trencar-se insisteix a no revisar el greuge comparatiu de les perifèries respecte a la capital. Amb la tradició cultural que té Catalunya, donar-li engrunes no és sostenible. I jo que amb l’article 155 ja veia acabada la Sagrada Família, i al Liceu els envejables espectacles del Teatro Real... Es veu que no estava destinat a “espanyolitzar Catalunya”, com volia fer aquell ministre de Cultura d’infausta memòria i tan limitada cultura. Que el president Rajoy afirmi sense embuts que no vol canviar la Constitució per no “acontentar” els independentistes ja fa feredat. Aviso: si volen deixar-nos sense teatre, sense exposicions, sense concerts i sense televisió ens trobaran.

Etiquetes

Més continguts de