Comentàvem fa uns dies que Mariano Rajoy cultiva un curiós concepte de la negociació política que consisteix a negar qualsevol possibilitat de negociació. El millor exemple d’aquesta paradoxa és la que havia mantingut Rajoy fins ara sobre la consulta catalana: “Estic disposat a dialogar del que calgui, menys de la consulta”. Com que precisament i estrictament se li demana dialogar sobre aquest assumpte en particular, la sortida semblava alguna mena d’exhibició d’humorisme gallec.
Dimecres, però, el president de l’Espanya reactivada, regenerada i durament aforada va executar uns nous jutipiris conceptuals que demostren que la seva capacitat per a l’absurd no tan sols no té res d’humorístic sinó que més aviat presenta un caient tenebrós que un no sap molt bé com se l’ha de prendre. Ho va fer en la seva resposta a l’enèsima petició de Josep Antoni Duran i Lleida perquè Rajoy rebi el president Mas a la Moncloa: “Si em truca demà, el rebré demà mateix”, va proclamar Rajoy, amb la seva habitual dicció casinesca, com si acabés de fotre’s el cigaló i el caliquenyo. “Només amb la condició que [Mas] renunciï a convocar la consulta del 9-N”. Ah, carai. No me’n digui vostè una altra, president Rajoy.
Algun cop ja ho he escrit, però la política del PP (i del PSOE, per cert) en relació a Catalunya s’assembla molt a un conte de Boris Vian titulat Una trista història i recollit dins el mític llibre Le loup-garou ( El llop-home ). Els protagonistes del relat són un general i el seu presoner, que viu lligat (“rabiós”, aclareix el narrador) a una corretja. El general es dedica a fer anar el presoner tot el sant dia per amunt i per avall, humiliat per la corretja que du fermada al coll, però condescendeix a establir amb ell una juguesca: li concedirà la llibertat quan el presoner compongui el seu nom dins un plat de sopa de lletres abans que no ho faci el general. Pot semblar un tracte just, fins i tot generós. L’únic problema és que el nom del presoner és Joseph Ulrich de Saxakrammerigothensburg, mentre que el general es diu Pol.
De la mateixa manera, Rajoy convida Mas a un joc diabòlic de sopa de lletres en què guanya el primer que reuneixi les lletres de la paraula Constitució. L’única pega és que el president català no té dins el seu plat les lletres c, o, n, s, t, i, i u. Artur Mas està convidat a visitar la Moncloa quan vulgui (pot trucar i li donaran hora per al mateix dia, segons Rajoy), però només per asseure’s a escoltar com l’engeguen amablement a fer punyetes. A ell i a les reivindicacions de la ciutadania que representa. Així doncs, hem pujat un esglaó més de depuració dins l’estil rajoyista: de la negació del diàleg hem vist com el president d’Espanya passa directament a fer-ne burla i mofa. Si això és tot el que pot aconseguir Duran i Lleida amb la seva acreditada influència a Madrid i el seu parlamentarisme fi, potser que s’ho repensi una mica. Rajoy no riu mai, però sí que sap rifar-se dels seus adversaris. I dominar la sopa de lletres.