L’aura de l’art artificial
Que una fotografia generada íntegrament per una intel·ligència artificial hagi guanyat un concurs prestigiós rima massa bé amb el debat sobre la naturalesa de l’art, la tècnica i la política en què van participar les ments més brillants del segle XX, que també va tenir la fotografia al centre. Sobretot, fa pensar en Walter Benjamin i el seu cèlebre L’obra d’art en l’era de la reproductibilitat tècnica, encara més perquè la fotografia que s’ha endut el premi recorda el blanc i negre melancòlic d’entreguerres dels retrats més coneguts de Benjamin, que, com la resta d’imatges en els nostres temps, ja mai podrem tornar a trobar en una pantalla sense preguntar-nos si han estat modificades per algun software pèrfid.
La pregunta de Benjamin és si, acabant amb la diferència visual entre l’original i la còpia, es perd el sentit de la distinció mateixa. Benjamin respon que no, perquè l’original té una aura que no té la còpia. Aura? Encara que a nosaltres ens arribi com una paraula amb ínfules new age, Benjamin té una definició molt sòlida d’aura, que defineix com la inscripció de l’objecte en un “ara i aquí” particulars. Això ho podem entendre molt bé els catalans: un retaule romànic ha estat fet per a un lloc i temps concrets, i per això els retaules que trobem al MNAC, tot i saber que són originals, al mateix temps ens arriben amb una aura distorsionada perquè es troben fora del seu entorn natural. També per això a primer cop d’ull les reclamacions de repatriació amb què els països colonitzats bombardegen els museus britànics constantment tenen cert sentit. L’originalitat i l’autenticitat no són una propietat intrínseca dels objectes, sinó de la nostra capacitat de relacionar-los amb un context extern.
Per a Benjamin, la fotografia i el cinema són interessants perquè són formes d’art potencialment contraauràtiques, que ja des de la seva concepció es produeixen mecànicament i es destinen a una circulació independent de cap lloc i temps determinats. I resulta que això té conseqüències polítiques ambivalents. D’una banda, el filòsof alemany, comunista com era, veu que les idees tradicionals de l’art com ara l’originalitat, l’espiritualitat o el geni s’han fet servir per mantenir unes jerarquies socials injustes i despistar les masses de les desigualtats polítiques que hi ha darrere les imatges belles, el que Benjamin anomena “estetització de la política”. Per això Benjamin veu un potencial revolucionari en els mitjans artístics artificials, que desmitifiquen l’estètica tradicional. D’altra banda, tot plegat és només un potencial, i l’any en què es va publicar l’assaig de Benjamin també va veure la llum El triomf de la voluntat de Leni Riefenstahl, una de les millors expressions de com una obra d’art (magistral) reproductible es pot convertir en un ritual feixista en una sala de cinema.
Si les tecnologies de reproducció poden fer impossible saber si una imatge és còpia o original, la intel·ligència artificial fa impossible saber el procés creatiu que hi ha al darrere de la imatge. En el cas de la fotografia, van caldre dècades de debats estètics aferrissats per arribar al consens que el valor artístic d’una fotografia no era el tros de realitat reproduït, sinó aquells aspectes expressius com ara l’emmarcament, l’angle triat, la profunditat de camp escollida, etcètera. Naturalment, aquestes característiques de la fotografia no requereixen destresa manual, però en aquest punt de vista encara hi batega una apologia del factor humà.
Igual que nosaltres hem après a veure art en nivells més subtils del disseny d'una fotografia, cosa que al començament semblava aberrant en comparació amb el grau de destresa manual que requeria una pintura, el més probable és que acabi passant una cosa semblant amb les imatges generades per intel·ligència artificial. Des del meu punt de vista, un bon començament és tornar a Benjamin i, tal com ha observat Boris Groys (a qui entrevistàvem aquesta setmana i ens sembla oportú citar), assenyalar que les imatges digitals són pura aura sense objecte. Una imatge digital és un conjunt de metadades invisible que cada pantalla reprodueix d’una manera única i presencial, tal com la partitura d’una actuació musical. En aquest sentit, cada obra d’art digital que veiem té un “ara i aquí”, cada clic genera una perfomance i un context específic.
En un món on hi haurà tantes imatges que siguin aura sense objecte, sembla pertinent estirar les implicacions polítiques de la teoria de Benjamin. Amb la democratització encara més radical de la capacitat per crear obres d’art, la capacitat per posar en circulació efectes i contextos reaccionaris i efectes i contextos emancipadors serà a les mans de tothom, de manera que ens trobarem al mateix lloc on hem estat sempre, que és que ni la qualitat estètica ni la funció social de l’art no han depès mai de l’objecte en ell mateix, sinó de la manera que les persones ens hi relacionem.
