Sobre avis i nets
En una interessant entrevista de la Lara Bonilla, l’escriptora Anna Freixas feia unes reflexions sobre el fet de ser vell. La Lara li preguntava si estem abusant dels avis com a cuidadors dels nets, i ella contestava: “És un abús claríssim per part dels fills i filles. I a vegades també és cosa de mares sobreprotectores que pensen que elles cuidaran millor que ningú el seu net. Però [en cuidar els nets] estem perpetuant el sistema patriarcal en què la nostra filla no negocia amb la seva parella. Si jo no cuido els teus fills, tu no tindràs més remei que negociar amb la teva parella i pactar com us ho feu. Però si et resolc el problema estem perdent una generació i en caldrà una altra en què les mares no facin això i permetin que les seves filles negociïn amb les seves parelles”. Però dir això em sembla una visió –és el primer cop que dic la paraula– heteropatriarcal del món. És com si no hi hagués parelles d’avis gais, ni parelles de fills gais. Vull dir que no sempre hi ha dones havent de negociar amb les parelles, ni són només àvies les cuidadores.
A la meva família, l'única àvia que tenim rep cada migdia a dinar l'única neta que té. La neta es podria quedar a dinar a l’institut, però totes dues volen passar juntes aquest moment. Aquesta àvia li va canviar els bolquers, li va treure els mocs i li va espantar els monstres. El meu avi va ser molt important per a mi i diria que jo per a ell. Anàvem a passeig, menjàvem regalèssia i m’explicava –d’amagat dels pares– “històries de la guerra”. Diria que el meu ofici, l’escriptura, va sortir d’allà. El meu avi era un Netflix ambulant.
Esclar que hi ha casos d’avis descontents o cansats o malalts. No s’ha d’obligar ningú. I esclar que hi ha pares que justament no deixen que els avis passin temps amb els nets. Potser un avi té el dret però no el deure de cuidar els seus nets. Ara bé, jo trobo que un net té el dret però també el deure de cuidar els seus avis, per sempre.
