Avortament i toros
Aquests són, de fa dies, els dos grans temes de discussió en una galàxia no tan llunyana anomenada Madrid. A primera vista pot semblar una tornada als temps de la Transició i de les pel·lícules del destape, tipus Caray con el divorcio. Però més enllà de la cosa pintoresca, al rerefons d'aquestes bregues capitalines hi ha una involució pel que fa a drets fonamentals i a la mateixa concepció de la societat que ens afecten a tots.
La qüestió de l'avortament va més enllà del debat sobre l'anomenada objecció de consciència dels metges que es neguen a practicar avortaments, i apunta al lloc i als drets que les dones poden o no poden tenir en una societat democràtica. Per començar, l'expressió objecció de consciència és equivocada aquí, perquè l'objecció de consciència, quan ho és, s'exerceix contra un mandat que es considera abusiu: l'exemple que tots tenim al cap és l'objecció contra el servei militar obligatori (que alguns països ara es plantegen recuperar, o es preparen per fer-ho, dins la deriva involucionista que sacseja Occident, i que també és una deriva bel·licista). En canvi, que un metge de la sanitat pública es negui a assistir les pacients en l'exercici del seu dret legal a avortar no és pròpiament una objecció de consciència, sinó un incompliment de les pròpies obligacions.
Preguntes: una dona ha de poder decidir pel seu compte un avortament o ha de comptar amb el vistiplau del pare de la criatura? L'avortament ha d'estar emparat per la sanitat pública o les dones se n'han d'anar a avortar “a una altra banda”? (és curiós que la sensibilitat provida d'Ayuso no sigui extensiva als 7.291 ancians que van morir desassistits als geriàtrics de Madrid en temps de pandèmia). L'avortament ha d'estar permès en clíniques privades però exclòs dels hospitals públics on hi hagi metges “objectors de consciència”? I la principal: una dona ha de tenir capacitat de decisió pròpia o ha d'estar condicionada i tutelada per allò que li imposi el seu entorn, principalment els homes del seu entorn? Les anomenades entitats i ideologies provida no són, en realitat, altra cosa que els defensors dels privilegis patriarcals de tota la vida, de quan la dona proveïa, infantava, nodria i callava. Callava també, o principalment, quan patia agressions i abusos. A callar s'ha dit. Aquí és on molts voldrien tornar, perquè hi veuen el fonament d'un model de societat autoritària que enyoren: pensen que funcionava.
Pel que fa als toros, és obvi que tant les corrides, com qualsevol espectacle basat en la violència contra els animals, són formes de barbàrie inassumibles per a qualsevol societat mínimament educada. Dir que això és “cultura” és, ras i curt, una indecència i una vergonya. Ara bé: el PSOE no s'atreveix a legislar-hi en contra, i Abascal obté vots del fet de ser convidat a veure com un matador es talla la cua, o el que sigui que facin aquesta gent. En resum, el nacionalisme espanyol hi segueix especulant, i això (més certes quantitats de diner i de fanatisme obscurantista) és el que manté viva la fiesta.