Ayuso i la negociació agònica

“Si triomfa l'amnistia, aviat no hi haurà espanyols”. Aquesta frase forma part de la rèplica en absència que la presidenta Isabel Díaz Ayuso va fer al president Pere Aragonès, al Senat. ¿Tan dèbil és l’espanyolisme que depèn de la repressió? ¿Un simple gest reconciliador –quan ja s’han pagat prou penes– posa en perill la condició patriòtica dels espanyols? Tots sabem que els nacionalismes necessiten la dramatització. I quan és lluita indissimuladament pel lideratge patriòtic, com fa Isabel Díaz Ayuso, les paraules gruixudes s’escapen de la boca. Embolica que fa fort. I tots sabem també que el nacionalisme, com tota creença, és un imperatiu que està per sobre de les persones i no pot deixar escletxes ni donar senyals de debilitat. Una sola dissidència qüestiona el dogma. Per això tot patriotisme viu de la construcció de la figura del traïdor. No hi ha discurs més perillós que el que s’eleva per sobre de la realitat. I allà se situa Isabel Ayuso: criminalitzant l’amnistia com un gest de lesa pàtria en un intent de legitimar qualsevol repressió, encara que sigui a costa de ridiculitzar la condició dels espanyols.  

¿De la dramatització d’Ayuso n'hem de deduir que l’amnistia ja ha arribat a port? Em sembla que encara ens queden uns quants dies de penitència rosegant l’os de la investidura. Una comèdia innecessàriament allargada per la por de cada part a dissoldre els seus presumptes signes d’identitat en el pacte. Quan en realitat el que estan aconseguint és l’avorriment general, la sensació que tracten la ciutadania d’una manera infantil per fer creure la duresa d’una negociació en la qual ja fa dies que està escrit fins on es pot arribar. I, de fet, el president Aragonès ho va deixar perfectament definit en el seu discurs des de la tribuna del Senat espanyol posant l’amnistia en la seva justa mesura i el pacte com a via de qualsevol nou pas que vulgui fer l’independentisme. Són de fet els requisits que des del primer moment se sabia que marcaven el perfil màxim de l’acord possible. Ja estan dits. Per què seguir-hi donant voltes?

Mastegar un acord més del compte només pot servir per acabar trencant-lo. I tots sabem que no hi ha cap raó per pensar que la repetició electoral pot beneficiar alguna de les parts que estan negociant, llevat d’aquells que encara viuen en la fase infantil de voler creure que com pitjor, millor. Una manera de negar la realitat i anar a parar a la derrota segura.