Si Miguel de Unamuno ressuscités a Barcelona, sens dubte no tornaria a dir aquelles paraules seves, tantes vegades parafrasejades: “Als catalans els perd l'estètica”. Gaudí, per part seva, si aparegués a prop d'algun dels seus monuments emblemàtics podria pensar que han convertit els seus llocs “en una botiga de lladres”. A escassos metres de la Pedrera es trobaria amb enormes aparadors que exhibeixen bolquers, ampolles d'alcohol, quincalla turística de tota mena i samarretes de lemes ofensius.
Els rètols "Supermercat", uns més lletjos que altres, s'han expandit per tota la ciutat i els llums de neó dels seus interiors il·luminen els nostres carrers, incloent-hi el bell nucli històric. De debò que les autoritats municipals no tenen potestat per decidir quin tipus de comerç s'obre, on i en quines quantitats? I per establir uns mínims criteris, també estètics? Si per a una barcelonina adoptada resulta inversemblant, no em puc ni imaginar com (sobre)viuen a aquesta degradació progressiva de la ciutat comtal els que hi van néixer. Una ciutat que es va convertir en la meva l'any anterior a les Olimpíades del 1992, i de la qual durant un temps vaig viure una esplendor progressiva. Per això no dono crèdit quan ara la visito. Sí, com tanta altra gent, he llançat la tovallola i he buscat refugi als afores.
En aterrar al centre de Barcelona, un se sent com al bell mig de la pintura El jardí de les delícies del Bosco, amb éssers, coses i paisatge trastornats; hi ha moltes, massa coses que agredeixen la vista, la dignitat i el sentiment de pertinença. Com és possible que aquesta ciutat preciosa, potser la més bonica del món, s'hagi tornat invivible en tants aspectes? L'hem feta invivible, o l'han feta invivible.
Els últims anys he viatjat molt per diferents països i llocs, per l'Orient i l'Occident, per països més i menys desenvolupats, i en cap urbs he vist parts històriques tan usurpades per aparadors i comerços col·locats i dissenyats sense cap criteri. Si fa trenta anys algú m'hagués dit que el centre de la nostra bellíssima ciutat tindria aquest aspecte, m'hi hauria jugat alguna cosa que era impossible.
Però sembla que el mal no ve només d'unes males decisions dels qui tenen poder. També venen del fet que aquestes decisions se succeeixen per una eterna tradició política que, independentment del seu color ideològic, consisteix a rentar-se les mans, evitar responsabilitats i escaquejar-se dels problemes complexos. I Barcelona s'ha convertit en un problema complex davant del qual molts, entre els quals jo m'incloc, s'han retirat. En el sentit literal. “Com aquell amant que no ha deixat d'estimar l'objecte del seu amor, però com que sap que no li convé, el deixa”, diria Plató. Vet aquí una altra cita, no perquè vulgui resultar pretensiosa, sinó perquè hi ha situacions tan banals i incomprensibles que ens manquen paraules pròpies per expressar l'estupefacció, la impotència, i, per què no dir-ho, també la ràbia.
Per recuperar una vida urbana saludable, Barcelona necessita un rentat de cara molt seriós, amb una transparència política real, en virtut de la qual se sàpiga qui decideix (o no), per què ho fa (o no) i quines conseqüències té tot plegat. Els ciutadans esperem que ens vagin, almenys, informant. És hora de començar, si no volem perdre Barcelona per sempre.
