ABANS D’ARA
Opinió 07/01/2022

Baudelaire, poeta maleït (1921)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

CARLES RIBA ‘JORDI MARCH’ 1921
2 min
Baudelaire, poeta maleït (1921)

De l’article de Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) signat amb el pseudònim Jordi March a La Veu de Catalunya (25-IV-1921). Una peça motivada per la cloenda dels cent anys del naixement de Charles Baudelaire (París, 1821-1867), de qui el 2021 s’ha commemorat el bicentenari. El van incloure entre els “poetes maleïts” a causa de la seva vida bohèmia i dels excessos.

El mateix any [1921] que descorre ple de la presència de Dant, ens porta, en un revolt d’abril, l’acre memòria de Baudelaire. S’han clos els cent anys de la seva naixença. No sembla que els francesos se n’hagin adonat massa. I, amb tot, en llur poesia, cada dia enriquida d’un nou caire mirotejant, no tenen un nom ni més alt ni del qual parteixin tants de camins. En tota la resta del vuit-cents, gairebé fins avui, el baudelairianisme diria’s que s’hagi anat liquidant per parts, cadascuna prodigiosament subtilitzada. Baudelaire se’l troba refent les diverses línies amunt, paradoxal harmonia de la disharmonia. Hi ha segles massissos coronats per un poeta com per un monument: així el segon dos-cents i el primer tres-cents per l’Alighieri. Hi ha segles esquinçats, corroïts, revenjant-se de llur pròpia impotència en un poeta que la seva exacerbada sinceritat sembla assenyalar com a víctima: així el dinou de Baudelaire. [...] Poeta maleït, aquesta és la seva maledicció: la solitud amb les concepcions de la seva ment, l’esforç inútil per acompanyar-se’n, baldament en lluita, traduït en aquella quasi personificació de l’abstracte, de l’incorpori, de l’il·limitat, que adopten grans majúscules com per inflar-se en llur tènue substància: la Bellesa, l’Amor, l’Odi, l’Infinit, l’Esperança, el Remordiment... Esforç inútil, que constitueix l’horrible Tedi baudelarià: la damnació a xuclar del seu propi cor, vampir d’ell mateix. Aquell oci inacabable, que el fa sentir vell, com si tingués mil anys, amb una sang feta de verdes limfes d’Oblit; àdhuc una fantasma de l’acció li és negada. [...] Baudelaire, el dandi, arriba a creure’s que és un botí que va portant de fora, metòdicament, segons un “dolorós programa”, cada seu feix de flors malaltisses; que és una lliure substitució de la curiositat, el trasbals de revolta que no és sinó un exasperament de la seva pròpia solitud, o la freda anatomia “in anima vili”, que no és sinó una refinada operació de “heautontimorúmenos”. Els “Diaris Íntims” palesen que, als ulls mateixos de Baudelaire, aquesta il·lusió s’havia esvaït: i amb l’àcida amargura del desil·lusionament, que arriba a corroir tot adob literari, revelen l’estrebar cansat per recomençar de cap i de nou la vida perduda. Que són els seus projectes d’obres més objectives, de treball continuat i ordenat segons els deures de cada dia; com un nou anhel seu d’afirmació succeint a la inhibició concentrada i retreta; i per damunt de tot, el seu jurament d’oració quotidiana a Déu “reservori de tota força i tota justícia”: i entre els intercessors, a Poe. Potser per amor d’aquelles ales transparents i castes del geni de Poe, que el mantenien per damunt les coses, i alleujaven com amb un ventijol humit les realitats més desolades.

stats