Que es beguin el mar!
La indiferència ciutadana s’ha acabat i és una bona notícia. També hi ha un fràgil acord per a un alto el foc i també és una bona notícia. Però no hi ha lloc a la terra on s’hagi de ser més cautelós que al Pròxim Orient. L’acord de pau proposat pels EUA i Israel serveix, en principi, per aturar els bombardejos i aconseguir el retorn dels ostatges. Són totes dues magnífiques notícies, si es confirmen, però en cap cas garanteixen a mitjà ni a llarg termini una solució estable. L’habilitat i la feblesa de l’acord és que atura l’infern, però deixa obert el futur i en unes condicions humanitàries nefastes. Caldrà negociar i els palestins ho faran des d’una posició de debilitat territorial, de representació i des de qualsevol altra perspectiva.
El pas realment important, que seria l’execució d’un pla de pau efectiu i estable, no es veu a l’horitzó. En la situació actual, la solució dels dos estats ja no és viable, perquè les colònies jueves a Cisjordània i l’enclavament de Gaza han fragmentat irreversiblement el territori palestí i Gaza està literalment arrasada físicament i humana.
La futura pressió de la societat civil sobre els nostres representants és imprescindible per salvar el sistema de govern multilateral i evitar la desaparició palestina. També per salvar la cara de la UE. La inactivitat de la Unió Europea ha de passar factura social als nostres representants públics i el crit de milers de ciutadans ha de servir per deixar en evidència que el llindar suportable del dolor aliè s’ha traspassat fa molt de temps. Comença ara un llarg camí per jutjar el primer ministre israelià i continua sent important obligar els països europeus a passar a l’acció per aïllar-lo militarment i comercialment.
Tornar a començar
Aquest no és un conflicte senzill d’entendre històricament i cada nova barbàrie va posant el comptador de la memòria d’una nova generació a zero. Avui, dos anys després de l’assassinat a Israel de 1.195 persones –36 menors– i del segrest de 251 persones més, Gaza està arrasada i hi han mort més de 66.000 palestins, milers d’ells nens.
Amb aquest panorama val la pena anar als valors bàsics del que està en joc, i és ni més ni menys que la humanitat dels palestins. L’odi fa dècades que s’ha anat covant i avui ha permès que la fam s’utilitzi com a arma de guerra, que l’ONU s’hagi convertit en un dinosaure impotent, que els països àrabs hagin abandonat els palestins i que els EUA executin una política internacional depredadora guiada per la vanitat i els negocis familiars del seu president.
Com es cova l'odi
Amira Hass, reportera israeliana filla de supervivents de l’Holocaust, va ser nomenada corresponsal del diari israelià Haaretz i va decidir viure a Gaza a principis dels anys noranta per entendre de prop la vida quotidiana sota l’ocupació. De la seva experiència va néixer un llibre, Drinking the sea at Gaza, mai traduït al català ni al castellà. Es tracta d’un relat que encara és imprescindible per entendre on som, com hi hem arribat i les dificultats del futur. El llibre és el resultat de la seva experiència directa: observació personal, testimonis i una mirada crítica tant cap a Israel com cap a les estructures de poder palestines.
L’autora utilitza la metàfora de l’aigua per explicar la condició gazatina. L’escassetat i la salinitat de l’aigua expressen la impossibilitat de viure amb normalitat en aquell territori: “L’aigua salobre que surt de les aixetes és un recordatori constant de l’impossible: a Gaza, per viure, caldria beure el mar.”
A través dels seus desplaçaments pels camps de refugiats, Hass explica com la memòria de la Nakba del 1948 és heretada per les noves generacions i es converteix en part inseparable de la identitat col·lectiva: “Cada infant que neix en un camp de refugiats hereta no només l’escassetat, sinó també la memòria de la pèrdua.” I avui, algú dubta de l’onada d’odi heretada amb tanta mort?
Tot i la pobresa, la repressió militar i la decepció per l’incompliment dels Acords d’Oslo, la reportera destacava també la força quotidiana de la societat palestina. La vida mateixa esdevé una forma de resistència. "Cada gest quotidià —estudiar, casar-se, escriure un poema— era un desafiament al destí imposat". Avui, el que era una presó a l’aire lliure és un enorme cementiri. Però, en paraules de la reportera de Haaretz: “Gaza és la veritat que Israel no vol mirar: un poble que continua vivint, encara que el mar que l’envolta sigui salat i amarg”.
Hass descrivia un setge permanent. Els bombardejos, la fam, la manca d’aigua i els desplaçaments forçats no eren errors, sinó eines militars. Per això afirma que la destrucció i la mort no són cap victòria, sinó "la derrota moral i política d’Israel". Sobre la nostra consciència caurà permetre que es construeixi una Riviera sobre un enorme cementiri.