La bella dorment

Esenaris. En cercles polítics se sent a dir que la legislatura catalana “està morta”. Aquest epitafi serveix per cloure discussions sobre el que caldria fer. Esclar que alguns dels enterramorts pretenen accelerar un desenllaç que, més que fatal, consideren desitjable. Però sovint el pronòstic es pronuncia amb por, sobretot en el camp independentista, perquè, per malament que vagin les coses, JxCat i ERC mantenen amb vida aquesta bella dorment, i no està escrit enlloc que això hagi de durar sempre. De fet, com més es faci durar aquesta legislatura moribunda, més difícil és que l’independentisme conservi la majoria absoluta. Els tres partits que van impulsar el referèndum de l’1-O estan més enfrontats que mai, amb els seus líders naturals fora de joc, i en cas d’eleccions presentaran un balanç de govern molt pobre. L’independentisme té 70 diputats, només dos per damunt del llindar de la majoria absoluta. I el cas de l’Ajuntament de Barcelona fa preveure que un PSC reforçat podria, eventualment, arribar a un acord amb els comuns i beneficiar-se del suport extern de Ciutadans per tal d’“impedir un president independentista”, per dir-ho en paraules de Valls. L’actual PSC no és el de Pasqual Maragall; és un partit subjugat a l’estratègia del PSOE i, per tant, preparat per anestesiar la Generalitat de manera que Catalunya no resulti mai més una nosa per a Pedro Sánchez.

Aquestes conjectures contrasten amb l’evidència que el sentiment sobiranista no ha reculat, i fins i tot pot exacerbar-se amb les sentències del judici al Procés. Però fiar-ho tot al sentiment popular de greuge és un risc que els actuals governants no haurien d’assumir. I a més -de vegades ens n’oblidem- el país potser tampoc no es pot permetre un o dos anys més de paràlisi. Cal que el govern català deixi enrere la sensació de provisionalitat que el persegueix des que Quim Torra n’exerceix la presidència. Els problemes interns de JxCat, el seu enfrontament endèmic amb ERC i l’autoaïllament de la CUP han restat operativitat a l’actual majoria. Els partits de l’oposició hi han contribuït, com és freqüent en època electoral, negant-se a discutir els pressupostos del 2018 i el 2019. I el govern espanyol manté la tutela financera vigent des del 2015 i envia regularment al TC qualsevol iniciativa que surt del Parlament (l’última, la llei d’assistència sanitària universal).

Pressupostos. Entre todos la mataron... però si la legislatura està morta, només hi ha dos camins: o revifar el Govern a través dels pròxims pressupostos o convocar eleccions. Després de l’afer Colau, semblava que els comuns podrien negociar a canvi que ERC suavitzés la seva posició a Barcelona. I fins fa alguns dies es donava per fet el seu suport -i el del PSC- a l’anomenada llei Aragonès, que fixa condicions més estrictes per als serveis personals ja externalitzats, en aplicació d’una directiva europea anticorrupció. Però el rebuig de la CUP i alguns sindicats, que branden l’espantall de la privatització, ha situat Aragonès en el punt de mira, i els comuns, esporuguits, se n’han distanciat a correcuita.

Si Aragonès no aconsegueix fer aprovar uns pressupostos que demostrin que el Govern conserva la iniciativa, la convocatòria electoral serà més a prop. Els republicans voldrien no haver de forçar la decisió amb una crisi de govern, per por a un vot de càstig. Però això els deixa en mans d’un JxCat que està en la seva enèsima refundació. La data dels nous comicis no depèn d’un president, sinó de tres: Torra, Puigdemont... i Artur Mas.

Més continguts de