Benvinguts a l’era dels homes forts
Aquests dies, el món ha observat atentament Donald Trump i el president xinès Xi Jinping per veure si eren capaços de tancar un acord comercial marc que donés a la relació més important del món, per fi, la imatge d’una estabilitat i previsibilitat duradores. No hi compteu, però. Més enllà de la retòrica al voltant de la cimera regional a Corea del Sud, és poc probable que tot plegat vagi més enllà d’una treva fugaç entre dos líders sense controls interns ni institucionals, i lliures de canviar de rumb quan els vingui de gust. Benvinguts a la nova era dels homes forts.
Si aquests dies el món està amb l’ai al cor, amb aliances que s’esfilagarsen, amb l’aparició de conflictes violents i amb la volatilitat a l’ordre del dia, és per un motiu. Són les primeres sacsejades d’un món que és remodelat ara per uns dirigents que governen segons la seva exclusiva voluntat i no segons les normes i el consens.
A tot el planeta sorgeixen líders d’aquesta mena: Nayib Bukele al Salvador, Kaïs Saïed a Tunísia i Viktor Orbán a Hongria, a més d’autòcrates consolidats, com Vladímir Putin a Rússia i Kim Jong-un a Corea del Nord.
I ara, per primera vegada en la relació entre els Estats Units i la Xina, tots dos països estan dirigits per uns homes amb estils polítics semblants. Les conseqüències, si més no durant els pròxims quatre anys, seran segurament greus: assumpció de més riscos, volatilitat i possibilitat d’errors de càlcul, i conflictes.
Trump i Xi, i els països que governen, presenten innombrables diferències. Tot i això, tots dos han intentat doblegar els seus sistemes polítics per sotmetre’ls a la seva voluntat. Trump ha segrestat el Partit Republicà i l’ha convertit en el seu vehicle polític personal. Xi ha consolidat un grau de control sobre la Xina que hauria sigut l’enveja de Mao.
L’absència de restriccions internes els dona una gran llibertat per a la negociació, però també fa que qualsevol possible acord sigui fràgil i estigui subjecte a modificacions. Els homes forts són de vegades socis poc fiables en l’àmbit internacional. Envoltats de fidels i amb dèbils mecanismes de control del poder, afronten poques conseqüències si incompleixen les promeses o canvien de rumb bruscament. Això ja ho hem vist en tots dos presidents: l’administració Trump acusa la Xina de no complir els compromisos comercials adquirits durant el seu primer mandat; i, per la seva banda, el president nord-americà ha anunciat aquest any, en repetides ocasions, la imposició d’aranzels als socis comercials per retractar-se’n poc després.
Aquesta falta de controls pot perjudicar la seguretat mundial. Com que els homes forts no han de retre comptes, no han de complir la seva paraula i, per tant, les seves amenaces no tenen credibilitat. Enmig de tanta fanfarroneria, als seus homòlegs els costa entendre on són les autèntiques línies vermelles: Trump ha donat nombrosos ultimàtums a Putin per aconseguir un alto el foc a Ucraïna, uns ultimàtums que el president rus ha passat per alt sistemàticament.
En un context així, deixen de funcionar les normes de seguretat que regulen el comportament internacional, i això alimenta la probabilitat de conflictes. Un nombre creixent d’investigacions demostren que els líders autoritaris –envoltats de llepes que els afalaguen l’ego i alimenten les seves conviccions polítiques– són més propensos a assumir riscos, desencadenar guerres i agreujar conflictes.
La invasió russa d’Ucraïna n’és un bon exemple. Envoltat d’una colla d’ensabonadors, Putin es va equivocar molt en els seus càlculs sobre Ucraïna i va desencadenar una guerra que ha sacsejat el món. Els assassinats extrajudicials de presumptes contrabandistes de drogues ordenats per Trump al Carib i les amenaces d’atacar Veneçuela responen a una mateixa tendència a assumir riscos, com les descarades maniobres militars desplegades per Xi al mar de la Xina Meridional i a l’estret de Taiwan. Ja estan creixent els conflictes interestatals. I això pot continuar sota el mandat d’aquesta mena de líders.
Les conseqüències dels règims dels homes forts també impregnen el teixit econòmic i la vida quotidiana.
Aquests líders són més propensos a atacar institucions nacionals independents, com ara els bancs centrals; és el que fa Trump amb la Reserva Federal dels Estats Units, i amb això amenaça amb alimentar la inflació i fer-la menys previsible. La igualtat i el creixement econòmic se solen veure afectats per les autocràcies personalistes, que acostumen a concentrar la riquesa en les elits, mentre suprimeixen la inversió privada que depèn de mesures polítiques coherents i negligeixen serveis públics essencials com l’educació, l’atenció sanitària i les infraestructures. La guerra comercial que Trump ha iniciat amb la Xina i altres socis comercials ja està provocant la desestabilització de l’economia i un creixement global més lent.
Els homes forts acostumen a omplir-se les butxaques i a omplir les dels seus fidels, alhora que debiliten l’economia del país al transferir actius a l’estranger. Per exemple, la família de Xi ha acumulat, segons diuen, actius per valor de més de mil milions de dòlars, fins i tot mentre depurava els seus rivals en una campanya anticorrupció. El segon mandat de Trump, aquesta vegada sense cap mena d’aturador, ha coincidit amb l’augment de la participació de la seva família en negocis relacionats amb béns immobles a l’Orient Mitjà, criptomonedes i drets de llicència.
La repressió també s’intensifica quan els autòcrates s’inventen pors a uns suposats “enemics interns”. El règim de Xi ha empresonat o ha fet callar periodistes dissidents i advocats especialitzats en drets humans, ha exagerat l’amenaça terrorista islamista a Xinjiang per justificar la ferotge repressió que ha imposat en aquest territori i, en nom de la “seguretat nacional”, ha eliminat les anteriors llibertats de Hong Kong. L’administració Trump ha ordenat batudes contra els immigrants i ha desplegat tropes de la Guàrdia Nacional als bastions del Partit Demòcrata, alhora que es destruïen propietats privades i s’arrestaven ciutadans nord-americans. Ha posat en marxa processos judicials per motius polítics contra suposats enemics i ha intentat controlar alguns organismes governamentals independents.
El mal que s’ha fet a les institucions i les normes polítiques pot ser greu i difícil de revertir. Polònia, per exemple, té dificultats per restaurar la independència del poder judicial, erosionada del 2015 al 2023 pel govern del partit Llei i Justícia, liderat per Jaroslaw Kaczynski.
En realitat, el que ara vivim ha sigut la norma durant gran part de la història. La governança no va esdevenir un sistema col·legiat fins al segle passat més o menys, sobretot en el període de postguerra, quan unes institucions, unes aliances i unes normes sòlides van desembocar en una era sense precedents de pau i prosperitat al món.
Ara aquesta era s’està apagant. I la reunió d’aquesta setmana entre Trump i Xi, en lloc de tranquil·litzar-nos sobre la relació entre els Estats Units i la Xina, podria representar una altra cosa: la confirmació que la imprevisibilitat i la volatilitat pròpies dels homes forts tornen a ser aquí.
Andrea Kendall-Taylor, directora del programa de seguretat del Centre per una Nova Seguretat Americana, i Joseph Wright, professor de ciències polítiques a la Universitat Estatal de Pensilvània, són coautors d'aquest article
Copyright The New York Times