Què n’hem de fer, de la mort? La vivim a flor de pell. A les notícies és una constant. Ucraïna, Gaza... i més a prop. Té la cara tràgica –guerres i desastres climàtics– i la cara quotidiana –vellesa, malalties–. Ens arribarà a tots. És un fet natural, agermanat amb el misteri de la vida. Això rumio mentre, superat el brogit del mil·lenari, pujo a Montserrat, on se’m fa més present aquesta connexió a tres bandes: natura, vida i mort. Mil anys d’història, d’històries humanes enllaçades, com si ens anéssim passant la torxa, amb el roquissam capriciós i imponent com a testimoni.
Què vull dir? Que la manifestació del misteri de la vida i la mort –digueu-li atzar, digueu-li divinitat, digueu-li subtil i enigmàtic ventijol de no-res– és el que ens fa lliures, és el que ens empeny a buscar un sentit, a donar un sentit al que fem i al que som, a pensar el llegat –material o immaterial– que volem deixar als qui ens sobreviuran.
El monestir és ple de donacions, de llegats materials i immaterials. Amb mig milió d’exemplars, té la segona biblioteca més gran de Catalunya. Ben acompanyat (gràcies, Àngels Rius), m’hi entretinc un matí. Ens aturem en una petita habitació on es conserva una col·lecció de 1.500 mapes històrics de Barcelona, del segle XVI fins al XX, donada no fa tant, el 2018, pel matrimoni de Josep Gasset i Pilar Marcet. No van tenir fills. Ella encara és viva, una donassa fabulosa, amb qui vaig tenir el gust de treballar fa molts anys. El conjunt encara s’ha de catalogar i digitalitzar. Quan? Qui ho pagarà? Aquest és un misteri una mica més prosaic... A la biblioteca hi trobo a faltar els pares Raguer i Massot, savis enyorats.
El museu és una petita gran joia, amb obres que van des de l’Antic Egipte (el llegat del monjo Bonaventura Ubach) fins a la contemporaneïtat més rabiosa, amb atenció especial al Noucentisme (Obiols com a protagonista), i un comiat en què no hi falten Picasso, Dalí, Miró i Tàpies. La visita paga molt la pena. No ha estat la primera ni serà l’última. L'art sempre serà un misteri.
Montserrat és garantia de continuïtat, de permanència, d’aquí que siguin tantes les persones que hi facin deixes. És la il·lusió de la perdurabilitat. Conserva petjades ben diverses, amb missatges escampats pels camins. En una passejada, m’ha sorprès trobar una estàtua del fundador de l’Opus, Escrivà de Balaguer, inaugurada fa tot just dos anys. Mentre els papes Francesc i Lleó van arraconant l’orde en qüestió, Montserrat l’acull i l'immortalitza. Un altre misteri, aquest de caràcter político-religiós.
Al vespre, la basílica es mig omple de la gent que farà nit a les cel·les per presenciar un espectacle de música i llum que suposo que és heretat de les celebracions del mil·lenari. No té res de màgic. Li falta ritme, li sobra efectisme. En acabat, ningú aplaudeix. No hi ha misteri. És molt millor l’espectacle nocturn que et trobes a la sortida, a la llum de la lluna: la grandiositat celestial per sobre de la muntanya serrada. Natura, vida i mort. Somni d’eternitat.
Baixar de la muntanya és tornar a ficar-te en la trepidant voràgine mundana. S’ha acabat el parèntesi espiritual. El temps es torna a accelerar. L’ínclit i esperpèntic Tejero, 93 anys, es mor el dia que es desclassifiquen els documents del seu caspós cop d’estat. Trump i Putin, encarnació d’un colpisme segle XXI, no s’aturen. La seva manca de sentit de misteri és esgarrifosa. Ja ens la va revelar Hannah Arendt: la banalitat del mal.
Una mort propera em ve a torbar, la de Josep Maria Romaní i Bueno, també de 93 anys, arquitecte, pare del Daniel, amic i company del diari. Quin llegat ens deixa? Segons el Bernat, un altre dels set fills, tres frases recurrents: "Les muntanyes seguiran al mateix lloc" (per tant, si vols fer el cim, prudència i perseverança); "quins projectes tens?" (acció i sentit, això és fer el cim), i "tinguem una conversa edificant" (esclar, era arquitecte i home de bé).
Montserrat seguirà al mateix lloc pels segles dels segles, amén.
