Bielorússia com a avís
Us explicaré com la gent que dirigeix el meu país ha convertit la veritat en un crim.
Aleksandr Lukaixenko, president de Bielorússia durant molt de temps, s'ha passat tres dècades destruint les fràgils institucions democràtiques del nostre país: les eleccions, el poder judicial, l'oposició política i els mitjans de comunicació independents. Molts crítics han estat empresonats; d'altres, amb por, han abandonat el país o s'hi han quedat, però han callat; alguns simplement han desaparegut. Al gener, el Sr. Lukaixenko va aconseguir el seu setè mandat en unes eleccions considerades àmpliament com una farsa.
El camí del meu país no havia de ser aquest. A principis dels anys noranta, després de la caiguda de l'URSS, hi va haver una finestra en què s'hauria pogut democratitzar i apropar-se a Europa i Occident. Però el prorús Lukaixenko va arribar al poder el 1994. I no n'ha marxat mai.
Els bielorussos han intentat contraatacar. A les eleccions del 2020, una mare de família i mestressa de casa, Sviatlana Tsikhanóuskaya, es va presentar inesperadament a la presidència després que el seu marit, un popular bloguer, fos arrestat (feia molt poc que havia estat alliberat). Quan es va anunciar que Lukaixenko tornaria a ser president, amb uns resultats oficials que li atorgaven més del 80% dels vots, hi va haver protestes massives.
En retrospectiva, el 2020 va ser un punt d'inflexió. El règim va percebre el perill del moment i la repressió posterior va ser violenta i ràpida. Desenes de milers de persones van ser arrestades, un grup local de drets humans estima que hi ha més de 1.000 presos polítics i, segons estimacions de l'ONU, més de 300.000 persones han abandonat el país des de llavors.
Jo en soc una. Havia estat fotògraf comercial, principalment de casaments, fins al 2020. Però el 2020 vaig decidir començar a documentar la campanya electoral i, després de les eleccions, les protestes. No crec que m'hagi perdut ni una sola protesta important del 2020. A finals d'aquell any hi havia la sensació que les coses estaven canviant. El juliol següent em van detenir, i això em va semblar un avís. Vaig marxar poc després per fer una residència artística a Polònia i he estat posposant el meu retorn des de llavors.
Però, fins i tot a l'exili, ni jo ni altres hem renunciat a Bielorússia. La gent continua lluitant organitzant protestes, parlant i donant suport a la nostra veïna Ucraïna. I nosaltres seguim dient la veritat.
A les eleccions d'enguany, amb tots els mitjans de comunicació estatals donant-li suport i tota l'oposició real a la presó, a l'exili o en silenci, Lukaixenko va obtenir més del 80% dels vots. Hi havia poques possibilitats de protesta: tothom que s'ha quedat ha après com de perillós que pot ser exigir un futur que sembli diferent del present.
Bielorússia és un avís que la democràcia és fràgil i que l'autoritarisme no és una bola de demolició, sinó una destral que va desgastant les coses lentament fins que tot es trenca i es torna irreconeixible.
Copyright The New York Times
