Bombes en nom de les dones
L'alto el foc entre els Estats Units i l'Iran ha frenat temporalment l'escalada, però deixa una imatge difícil d'ignorar. Durant dies i setmanes, i també en diversos escenaris de l’arena política de l'Estat espanyol, la guerra es va justificar en nom de les dones iranianes. La seva opressió, la manca de drets, la lluita feminista. Tot presentat com a raó moral per bombardejar el país.
Immediatament abans que s'anunciés la treva, Donald Trump amenaçava de destruir la "civilització iraniana" si Teheran no cedia. La contradicció és brutal. Invoca l'alliberament de les dones mentre amenaça d'aniquilar la societat on viuen.
I això no és una incoherència, sinó un patró que hem vist massa vegades. Les dones es converteixen en argument moral. La guerra esdevé intervenció humanitària. I la violència contra pobles sencers, un perjudici col·lateral acceptable.
Aquest mecanisme té nom: femonacionalisme. La instrumentalització dels drets de les dones per justificar agendes geopolítiques, securitàries o militaritzades, tant dins com fora de les fronteres respectives. Les dones apareixen com a víctimes de cultures "endarrerides". Les potències que bombardegen, com a salvadores. Els diputats que arrenquen vels, com a representants de la modernitat. La violència es transforma així en protecció.
El guió es repeteix: Afganistan, l'Iraq, Líbia, Palestina… Ara l’Iran. Les dones del Sud Global són presentades com a cossos que han de ser rescatats, no com a subjectes polítics amb lluites pròpies. Aquesta representació permet dos moviments simultanis: deshumanitzar els homes racialitzats i legitimar la violència externa.
El resultat és paradoxal. L'opressió de les dones s'utilitza per justificar polítiques que augmenten la seva vulnerabilitat. Les guerres destrueixen infraestructures bàsiques, fragmenten xarxes socials, empenyen milions al desplaçament i reforcen dinàmiques patriarcals. La narrativa, però, roman intacta. Es bombardeja en nom de l'alliberament.
També es produeix un altre desplaçament. Les lluites feministes locals perden agència. Les seves demandes es converteixen en eslògans reutilitzables. "Dona, vida, llibertat" passa de ser un crit contra la repressió a una consigna que legitima bombardejos. El feminisme es transforma en llenguatge estratègic.
Mentrestant, les dones reals desapareixen del relat. Les iranianes que rebutgen la guerra. Les palestines sota bombardeig. Les libaneses desplaçades. Les afganeses després de dècades d'ocupació. No encaixen al guió, ja que qüestionen la idea que la violència externa allibera.
L'amenaça de destruir una civilització ho va deixar prou clar. La lògica no és protegir dones, sinó disciplinar societats senceres. El feminisme es converteix en coartada. La guerra, en política. I els pobles, en escenaris sacrificables. Les dones són invocades per justificar la violència. Però són elles, juntament amb la resta de les seves societats, les que la pateixen.