Bones herbes i males persones
En la jardineria actual hi ha una tendència a deixar que els jardins no estiguin ordenats i es barregin les llavors plantades amb les herbes salvatges, les mal anomenades males herbes (i perdó per la redundància). El chaos gardening, com es coneix aquesta modalitat en anglès, defensa que la naturalesa faci el seu curs i que es minimitzi la intervenció de l’ésser humà. El món en si mateix és un chaos garden,però la intervenció de l’ésser humà l’ha convertit en un espai ple de males herbes humanes. Perquè a les mal anomenades males herbes els ha perseguit una reputació pèssima que ha ferit sensiblement l’orgull de les plantes, però en canvi el terme serveix molt per aclarir quin tipus de persones haurien d’arrencar-se de la societat, aquelles que no deixen que la resta visqui en pau. Per contra, no paren de créixer.
En aquests dies de juliol, de records fatídics encara per a molta gent que va viure com el 1936 començava una època fosquíssima per als drets i les llibertats –s’instaurava el regnat d’un tirà acompanyat de tota la seva cort criminal eclesiàstica i civil, que tancava el país en unes normes feixistes, masclistes i autoritàries–, la història es manifesta novament tossuda i escampa el seu passat pitjor com una pandèmia que ho infecta tot. Per ser feixista avui en dia has de tenir una personalitat molt perversa o una ignorància molt depravada o un entorn molt podrit o una por molt ensinistrada. Has de ser una persona molt dolenta per difondre missatges infectes i tergiversar la realitat de manera que suposadament aquesta merda que escampes beneficiï una part de la societat, deixant al marge els qui ja estan al marge, que no han de ser ni millor ni pitjors que els altres, només faltaria, però abanderar aquesta superioritat moral a través de la violència és d’una falta d’imaginació i de resolució insultant.
Les males herbes no arriben en pastera ni deixen d’arribar-hi. Les males herbes fa temps que tenen noms i cognoms estrangers i autòctons. Són els nostres lladres de corbata, els que ara omplen els diaris i han passat per governs de colors diversos, encara que la diversitat és menys diversa del que sembla; són els que no s’adapten al sistema del repartiment just i el rebenten per cobdícia pròpia, segueixen els seus propis costums, maltracten les dones i van a missa. Són éssers humans que malgrat la seva sort n’han volgut més a costa dels altres. Però a aquests no els atonyinen perquè són dels seus i estan protegits. Els altres, en canvi, tenen una hòstia fàcil. Com la que des del victimisme ens foten al català, pobret, com si no rebés prou, i ho fan des d’un estat colonial paternalista i des de la mandra d’aprendre una llengua. Sobretot això. És esgotador veure, llegir, viure, sentir, una vegada i una altra, com aquest jardí no deixa créixer els altres en pau, i com hi ha tanta gent disposada a suplir les seves mancances fotent un esput al del costat.
El món enalteix qui surt del barri obrer com a futbolista però ni veu els qui s'hi queden com a mestres, cuidadores, treballadores socials, de la construcció o de la neteja, periodistes, jardiners. No enlluernen les altres professions que nodreixen el jardí i el fan créixer en convivència, amb un èxit invisible però adobant el present i el futur. Les llavors ermes tenen un origen comú: la pròpia frustració, que els converteix en els abusananos de manual. La resta floreix amb més o menys espectacularitat, però sempre enriquint un espai que es perverteix quan deixa de compartir-se amb llibertat.