Es pot tenir l'opinió que es vulgui de Gabriel Rufián i del seu personatge públic, però la idea en què insisteix darrerament (la configuració d'un front d'esquerres que pugui concórrer a les eleccions generals com una sola força unitària per enfrontar-se a l'extrema dreta) s'aguanta en un parell de constatacions que deu haver tingut ocasió de fer en el seu periple madrileny.
Primera constatació: els missatges d'odi que emeten la dreta i la ultradreta nacionalistes no són simples bravates, ni esquers per aconseguir audiència i vots. Són missatges d'odi real, que tenen penetració i influència, tant entre certes elits de poder com entre capes àmplies de la població, i que, per tant, són susceptibles de tenir traducció en accions polítiques i socials també reals en un futur no gaire llunyà. No lladren només per armar bronca: lladren amb convicció. L'odi no és només retòric: és vertader.
La segona constatació és que aquest odi va dirigit contra tots aquells que la dreta i la ultradreta perceben com a contraris a la seva visió del món (o, com a mínim, d'Espanya). Qui són aquests contraris? Una gentada: immigrants, feministes, catalans independentistes, bascos independentistes, oenagés, activistes propalestins, científics del canvi climàtic, metges epidemiòlegs, mallorquins, menorquins, eivissencs i valencians que parlen català, ecologistes, transsexuals, entitats LGTBIQ+, pacifistes, periodistes progressistes, artistes i intel·lectuals d'esquerres, gent de la faràndula, mestres i professors de l'ensenyament públic en particular, defensors dels serveis públics en general. Els enumero de forma desordenada perquè l'odi d'aquestes dretes cap a tots aquests grups de persones també n'és, de desordenat. Des del seu punt de vista, tots formen part (formem part, vostè i jo també) del woke, una forma particularment perversa de pensament únic que, sempre segons la dreta, segresta —mitjançant l'adoctrinament i una sibil·lina combinació de consignes, mentides i mitges veritats— les ments de les persones i la seva llibertat individual. El woke destrueix Occident, el woke destrueix Espanya. En conseqüència, el woke mereix ser aturat, derrotat, esclafat, perquè és una dictadura.
Salvant distàncies, no som lluny de les acusacions i la crispació que les dretes i les ultradretes nacionalistes atiaven contra el govern de la República, just abans de la Guerra Civil. L'entorn global els afavoreix, els acompanya i els proporciona models a imitar: entre els actuals salvadors d'Espanya abunden els admiradors dels EUA de Trump i de les execucions d'activistes al mig del carrer per part de l'ICE. Per terroristes, diuen després. ¿La manera d'enfrontar-se a tot això és un front d'esquerres, com diu Rufián? No se sap, perquè no s'ha fet mai, però és evident que seria una manera d'aplegar forces. Una altra cosa seria coordinar i dirigir aquestes forces, quan molts dels odiats es detesten entre ells, quan cadascú vol aparèixer com el més odiat i perseguit, i quan tothom s'estima més ser cap d'arengada que cua de pagell.
