La proposta d’un front d’esquerres espanyol que està explorant Gabriel Rufián difícilment prosperarà, perquè els partits són molt gelosos dels seus interessos, de les seves àrees d’influència, de col·locar la seva gent i de tenir el control final de les organitzacions. Val per a la dreta i per a l’esquerra, però sobretot per a l’esquerra. La memòria històrica és cruel: en condicions infinitament més dures que ara, quan la unitat política hauria hagut de ser innegociable, la desunió va contribuir decisivament a la derrota de la República durant la Guerra Civil.
És veritat que Rufián ja fa temps que parla més com si fos la consciència crítica de l’esquerra espanyola i que actua com si fos una frontissa entre el PSOE i les anomenades esquerres plurinacionals, més que no pas com el cap d’un partit independentista al Congrés, però aquesta dissonància l’han de resoldre ell i Esquerra, és a dir, Junqueras.
Certament, que la dreta i la ultradreta espanyoles (valgui la redundància) arribin a governar projecta un panorama molt poc falaguer per a Catalunya. Però, des d’un partit independentista, la primera pregunta hauria de ser què guanya Catalunya en un front d’esquerres espanyol. El PSOE es va sumar amb entusiasme al 155, el PSC fa quatre dies encara deia que “ni aministia, ni nada de eso”, i encara ressonen les paraules d’Irene Montero (Podem) considerant que hi havia “racisme” en el pacte PSOE-Junts pel traspàs de les competències d’immigració a la Generalitat. I val més que no parlem del concert econòmic o del traspàs de Rodalies. Catalunya i les esquerres espanyoles tenen adversaris comuns, però això no converteix els partits espanyols d’esquerres en un company de viatge per a tot el trajecte, tenint en compte la fredor amb què van observar la repressió policial i judicial de l’acte de radicalitat democràtica més gran que hi ha hagut a Espanya des del 39.
