Les cales a través de la pintura (2012)
Peces històriques
De l’article de Guillem Frontera (Ariany, Mallorca, 1845-Palma, 2024) a la revista Mètode (18-VII-2012). El periodista, escriptor i activista cultural Guillem Frontera va morir el passat 9 de desembre. Especialista en art, va dirigir la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears.
Sobre el protagonisme del paisatge a la pintura mallorquina en el tomb dels segles XIX al XX no s’han detectat dubtes significatius. Cert que reduir a aquest gènere la història d’aquell període esplendorós seria del tot inadmissible; tant com pretendre que el paisatgisme practicat amb posterioritat no mereix cap atenció especial –ens ho impugnaríen les figures de Miquel Brunet, de Jaume Mercant, de Juli Ramis, etc., fins al mateix Miquel Barceló–. Sí que és cert, però, que de la capacitat de la pintura de crear espais mítics en fórem especialment conscients a partir d’aquells artistes, majoritàriament externs -visitants de darreria del segle XIX i començaments del XX- a la conquesta de la llum, que contribuirien a sintonitzar la pintura mallorquina amb els moviments predominants al continent; en una primera etapa, cal consignar el pes en aquesta modernització de figures com Santiago Rusiñol, Degouve de Nuncques o Joaquim Mir. La influència que vingué a agitar més endavant un panorama propens a la inèrcia és la d’Anglada Camarasa, que amb l’esclat de la Gran Guerra donà per pràcticament conclosa la seva etapa francesa i s’establí a l’illa acompanyat d’un estol de deixebles i apòstols. A través de l’art, Mallorca apareixerà amb traços més definits en la Mediterrània, un fet de cultura del qual encara avui som deutors, per més que la roïna propensió a oblidar els fruits socials de la cultura ho hagi ignorat sistemàticament. El paisatge, la percepció de la realitat física del país, òbviament no neix entre nosaltres amb l’arribada dels artistes externs que hem mencionat, bàsicament catalans, i amb l’evolució pictòrica que acceleraren en el nostre entorn artístic. Alguns pintors illencs l’havien practicat amb encert, per més que una sensació de llunyania respecte de la modernitat els n’escatima el caràcter fundacional. A més, la Renaixença ja havia creat uns espais mítics literaris a partir de determinats paisatges i, singularment, d’alguns elements dotats d’especial capacitat simbòlica. L’olivera de Pons i Gallarza; i, en una etapa posterior, El pi de Formentor de mossèn Costa i Llobera; o l’arbre mutilat o la pageseta que baixa de la serra alcoveriana; [...] Una vegada més hauríem d’al·ludir als viatgers del XIX, que crearen i propagaren pel continent europeu la imatge de Mallorca -sobretot, però també la de Menorca i la d’Eivissa- a través de les seves descripcions, en general acompanyades d’il·lustracions en blanc i negre -el color tardarà a aparèixer- i de qualitat desigual. [...] La cala de Sant Vicenç, al nord de l’illa de Mallorca, és l’espai mític per antonomàsia creat per la pintura. Joaquim Mir amb l’oli La cala encantada o Degouve de Nuncques li dedicaran atenció en la seva obra. [...]
