“Calla, burro, que ja ho sabia...!”

“Perdonin, el proper en direcció Manresa?”, els pregunto. Són quatre homes i una dona, tots ells vestits de feina, amb l’uniforme marró dels Ferrocarrils de la Generalitat. Em diuen que n’hi ha un al cap de deu minuts per la via 4 i, esclar, comentem les “incidències” de la Renfe. Me’ls miro bé. Mentre m’expliquen coses –que els demano per l’excés de venturosa curiositat– d’aquesta estació, de plaça d’Espanya, els ulls em fan pampallugues. Me’ls remiro. Són com aquells parenoels sexis, sense samarreta, fets amb intel·ligència artificial, que t’envien les amigues per Nadal. Tots cinc, ells i ella, sembla, de cop, que actuïn a càmera lenta. Quan s’han de desplaçar a ensenyar a un parell de guiris quantes zones són fins a Montserrat em recorden models de passarel·la. Al meu cap, mentre es mouen, sona Hot love, de T. Rex.

Em frego els ulls. Per què em passa, això? Per què aquests cinc humans em semblen persones tan atractives? Els deixo fer la seva i m’assec a les escales amb l’excusa de contestar una trucada. Què tenen? No deu ser pas, només, qüestió de genètica, ni de les qualitats estimulants del cafè que m’he pres, perquè no veig a tothom així, només a ells. Llavors ho entenc. Esclar. És que ells somriuen. És això! No paren de somriure, mentre que els anants i vinents de l’estació, atrafegats com jo mateixa, no somriuen excepte si un reel del mòbil els sembla graciós. Són les seves cares rialleres –una raresa, avui en dia– el que els fa tan bells. No hi estic acostumada, a aquesta naturalitat en els adults, del rictus cap amunt. Deixaria escapar el tren i me’ls quedaria mirant una estona més, però és que els d’aquesta línia només passen un cop cada hora.