Calor, fred, fred...

Sí, sí, d’acord. Ahir, potser, els que vam haver d’anar a Barcelona vam considerar que s’hi estava més bé que a Sant Vicenç de Castellet, on anàrem al súper, i constatàrem que l’aire era com de forn, que no, no era normal. Però va ser, potser, perquè a Barcelona deambulàrem de bar en bar, de taxi en taxi, copsant la idea de les frigories. Pensant que si Stefan Zweig hagués hagut d’escriure ara els seus moments estel·lars, hauria pensat en l’operari que et posa la temperatura a un fred de frigopeu, a un fred de gelat amb galetes, a un fred meravellós, deutor d’Amundsen i Scott.

Aquesta nit, si ens tapàvem el cul amb el llençol, suàvem. Si no ens el tapàvem, els mosquits anaven a sopar a un tres estrelles anomenat Disfruteu Del Meu Cul.

Gotes regalimant per les sofrages. Olor de ceba a l’aixella. Culpa, culpa per tot el que hem fet, durant aquests anys, que ens fa saber que som culpables del canvi climàtic. Aquell avió que vam agafar, aquell aire que –tot i que no era nostre– vam disfrutar. La meva família menja gelats i jo, que no els valoro, penso en els mojitos i les caipirinhes i les margarites i les rebeca (margarita amb nabius, diguem-ne) que em prendria. No podem pensar en res més i sobretot no volem, ara, pensar en res més. Per tant, i morta de calor, gotes, olor d’avecrem, enyor de piscina, mirada sobre la mascota peluda.

Arribarà l’hivern, que sempre ha sigut més tolerable. Suportar la calor és de pobres, però suportar el fred és més normal. Tindrem llar de foc, fotos boniques de la caçadora de masies, mans balbes, ganes de sortir al carrer a prendre el sol. Passarà.