17/06/2022

Calor

3 min
Infants juguen a la Barceloneta durant l'onada de calor.

Quan escric aquest paper, a pocs dies que comenci l’estiu oficial, sento tronar lluny i fa una calor que desconcerta. El canvi climàtic ha fet de les seves i ens ha ofert, a mitjans de juny, una onada de calor digne de ple estiu. El cel s’ha enfosquit i retruny al fons de la tarda una tempesta que no crec que arribi a res, perquè a Sant Feliu de Guíxols les tempestes no acaben mai de passar el Ridaura i ens hem de conformar amb quatre gotasses carregades de pols sahariana i amb les ganes d’una ploguda que refresqui una mica. Però no. Fa calor. Molta. El nostre destí és la calor i em temo que ara cada any serà igual. On és aquell juny tan agradable d’abans? Amb els camps de cereals a punt de sega, amb tots els meus tòpics florals, blauets i gladioles? Amb les cireres dolces i els abricocs sucosos i gustosos? I la festa de Corpus, amb olor de ginesta i alfombres de flors? Tot això ja ha passat. El meu amic Pep Nadal m’envia una fotografia d’un til·ler florit i tot de detalls de les flors. Però, esclar, no pot enviar-me aquella olor una mica apegalosa i letàrgica que fan els tells florits. Era l’olor dels meus Corpus d’adolescent, quan, després de la processó de Girona, passejàvem per la rambla i l’olor dels til·lers ens envoltava de somnis de futur. Els til·lers encara floreixen però ja no hi ha somnis ni Corpus com aquells. Més aviat és el moment d’encarar-se amb el passat i, en tot cas, escoltar aquell lied de Schubert del corprenedor Viatge d’hivern, aquell lied que porta per títol el nom del tell. 

Veig per la televisió les imatges terribles d’un camp de cereals cremat. Blat? Ordi? Sègol? No ho sé. Només carbonissa aferrada a terra, una taca negra i polsosa. En altres imatges, l’AP7, l’autopista, convertida en una corrua inacabable de camions i tot el trànsit aturat. Quilòmetres i quilòmetres de caravanes i accidents. Camions que es cremen, furgonetes bolcades. Veig també un tren envestit per una màquina esbojarrada. Ferits. I tot això després de veure les imatges d’Ucraïna, cases cremades, desolació. Gent que fuig, espoliada. Ho compenso una mica mirant la volta ciclista a Suïssa: tot verd, ordenat, casetes confortables. Quina distància hi ha, entre Ucraïna i Suïssa? Peter Sagan ha guanyat l’etapa d’avui. Em sembla que és d’Eslovàquia. I això ja és més a prop d’Ucraïna. Se’l veu content. La vida continua i les carreres i tota mena d’esports, en aquest juny calorós… 

Jo torno al juny dels meus somnis (l’expressió és de la vella Colette) i torno als records del juny de la meva vida, del juny dels meus quinze anys tendres. Les passejades per la vall de Sant Daniel, cap a la font dels Lleons, on s’hi feien maduixetes boscanes, on fèiem algun pícnic familiar (veig una vella fotografia on estem tots al voltant d’unes estovalles posades sobre l’herba en un racó ombrejat per uns plàtans que segurament ja no hi són). Tanco els ulls. I sento la remor d’un ventet suau i entranyable. Dies de segar i batre, al mas Blanc, a Ullà, a casa d’uns amics dels meus pares. I el tresor de les cireres i de les petites peres de Sant Joan. I el mercat a Torroella on anàvem amb  la tartana menada per l’Estrella, una euga manyaga i ja velleta. Tot banyat per una llum blanquinosa com la d’aquelles escenes de somni del film d’Ingmar Bergman que precisament porta per títol Les maduixes silvestres. Records personals i records d’obres d’art, tot embridat. Records de moments feliços. 

El mes de juny em porta també cada any, perquè és el temps de les cireres, el record de Montserrat Roig. Colette i Montserrat Roig, dues dones lliures, dues dones escriptores. Dues dones que estimaven la vida. A Colette li agradava cuinar. Montserrat Roig altra feina tenia. Cada juny hi penso. Cada juny penso en totes dues. Són una ombra que es filtra entre les ombres dels meus records. Dels records de lectures adolescents, dels records d’hores d’amistat esvaïdes. Els que encara som vius hem de viure, malgrat tot el soroll i el fracàs de tants projectes col·lectius. 

La calor porta els turistes afamegats de sol, de platja i de mar. I de gresca. Ells fan una pausa del seu viure feixuc, passen uns dies aquí, entre nosaltres, però no saben on són. No coneixen res del país que els acull, ni tan sols saben que a Catalunya parlem una altra llengua que no és la llengua d’Espanya, on ells van. Però els és igual, ells volen que faci sol i calor, ells volen untar-se amb cremes més o menys protectores i, quan el sol se’n va, cremar-se per dins amb alcohols barats. De calor, en fa. 

Narcís Comadira és escriptor i pintor
stats