Camp Nou sense desgreuge
L’arribada a l’estadi es va anar descabdellant sense nervis ni crits, gentilesa del Dilluns de Pasqua, l’horari televisiu, la pallissa moral de dijous i l’eliminació europea en ella mateixa. I també gràcies a Cuadra Fernández, l’àrbitre del Sevilla-Madrid, que quan va comprendre que havia d’expulsar un jugador del Madrid va optar per fer el que fa en aquests casos un col·legiat espanyol i molt espanyol, que, consisteix en no xiular ni falta i amonestar l’agredit, acció que va convertir-se en el primer passadís de la Lliga als blancs i per la per qual serà degudament recompensat amb la medalla Pegasus.
Els supervivents de la nit de l’Eintracht s’ensenyaven les cicactrius: “Aquí va seure un noi que va venir espantat de la tercera graderia”, “Sort que van guanyar”, “Per primera vegada a la vida vaig marxar abans que s’acabés”, “Al d’aquí darrere el van haver de frenar”, “L’ acomodador se’n va anar”, “Al del bar va anar d’un pèl que no se li emporten la nevera”, “Aquí va arribar un alemany amb un carnet de soci buscant el seient”.
La graderia volia transmetre bon rotllo i va intentar suplir la Grada d’Animació, amb més bona voluntat que sentit del ritme i de la sincronia. Fins i tot el 0-1 del Cadis, al començar la segona part, va ser contestat amb crits d’ànim. Però perdent a casa contra el setzè classificat, amb la Lliga perduda i trets de polleguera per l’àrbitre i els contraatacs gaditans, la nit va anar adquirint un horrorós aire vintage d’anys vuitanta, un déjà-vu de rampells ciclotímics d’orgull, impotència i frustració. L’afició va tornar. L’equip s’ha quedat clavat en plena operació retorn.
