Canvi constitucional: la llengua
En el seu darrer baròmetre, el CIS inclou una enquesta sobre l'opinió que els ciutadans espanyols tenen de la Constitució, aprofitant l'avinentesa que aquest dimarts se celebra a Madrid un acte solemne que unirà el Congrés i el Senat en el més pur esperit de la Transició. La idea és celebrar que l'actual Constitució, la de 1978, és la “més longeva” de la història. Les anteriors (promulgades els anys 1812, 1834, 1837, 1845, 1869, 1876 i 1931) van tenir vides més aviat curtes, degut a un no parar de pronunciaments, aixecaments, revoltes i cops d'estat militars, que en la darrera ocasió (1936) va tenir com a conseqüència una guerra civil i una dictadura també ben longeva. En la tradició política espanyola, fer brindis per la longevitat dels períodes democràtics (justament quan l'amenaça no ben bé militar, però sí de l'extrema dreta ultraespanyolista, torna a agafar força) té un punt de cridar el mal temps.
En tot cas, i com podeu llegir a la crònica de Núria Orriols en aquest diari, l'enquesta mostra que una majoria incontestable d'espanyols –concretament, un 84,3%– consideren que la Constitució “necessita alguna reforma”, com si fos una finca o el xalet dels estius. D'aquesta febrada reformista, la gran majoria es decanta per modificacions sobre drets socials, econòmics o laborals. Les qüestions territorials (el reconeixement de la diversitat plurinacional de l'estat espanyol, de la nació catalana o de la basca) o la forma de l'estat (monarquia o república) són “reformes” que només demanen un 13,8% dels enquestats, que correspon –equitativament, dins la visió d'Espanya del CIS de Tezanos– als independentistes catalans i bascos. Després hi ha enquestats que tenen un esperit reformista ampli i eburni, i demanen, per tant, “reformes importants”, mentre que d'altres, menys ambiciosos, es conformen amb “petits canvis”.
N'hi ha un, de canvi possible i necessari a la Constitució espanyola, que segurament demanaran pocs, però que seria important. Es tracta de la reforma de l'article 3, en particular dels seus punts 1 i 2, que consagren la desigualtat entre el castellà (llengua oficial d'Espanya, que tots els espanyols tenen el “deure” de conèixer) i unes llengües misterioses que són anomenades “les altres llengües espanyoles”, que no apareixen ni tan sols esmentades pel seu nom, de les quals es reconeix que “seran oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts”. És, certament, una desigualtat que no se sosté en una democràcia que es diu sovint a ella mateixa “plena” i “avançada”. Segurament no caldria reformar la Constitució: n'hi hauria prou amb una llei de llengües que deixés clares les quatre llengües (català, gallec, euskera i castellà) que es parlen a l'estat plurilingüe que és Espanya i que equiparés totes quatre com a plenament oficials arreu del territori, amb totes les conseqüències que això comporta. Per començar, en l'àmbit educatiu: aquestes quatre llengües haurien de ser ensenyades i apreses a totes les escoles públiques d'arreu de l'Estat.