De la periodista i escriptora Montserrat Roig (Barcelona, 1946 - 1991) a Triunfo (20-III-1976). Traducció pròpia. Aquesta setmana ha fet seixanta anys de l’assemblea reunida al convent dels Caputxins de Sarrià (Barcelona) per fundar el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Una iniciativa, reprimida per la dictadura, que va contribuir a l’embranzida de l’oposició al règim franquista.
En l’argot dels llavors estudiants que vam viure la irresistible ascensió del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) va quedar un nom: La Caputxinada. Van ser tres dies de març [entre el 9 i l’11 de març del 1966] que vam romandre dins el convent dels caputxins de Sarrià. Érem cinc-cents noies i nois estudiants, i més de trenta intel·lectuals que s’identificaven, la majoria, amb la resistència cultural catalana des del 1939. També hi havia un bon nombre de professors universitaris, els millors docents d’aquell moment, sotmesos a sous de misèria i impulsats per una exemplar vocació per la recerca i per l’ensenyament superiors. […] Aquells tres dies de març van ser una illa de felicitat, de llibertat i de democràcia. Una illa pacífica i ordenada. Un clima que he tornat a sentir en les dues manifestacions catalanes recents, les manifestacions dels dos dies de febrer del 1976, deu anys després. […] La Caputxinada va ser la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida que començava a perdre la por. La majoria de nosaltres teníem vint anys i unes ganes boges de “tenir”, de tenir alguna cosa pròpia, la nostra habitació pròpia en un país que no sabíem de qui era. Vam conviure amb els caputxins de Sarrià, vam descobrir la seva generositat, la seva alegria, la seva senzillesa i la seva austeritat. […] Recordo el jardí dels caputxins, les passejades que fèiem en les hores lliures, quan no hi havia assemblees ni reunions per deliberar la nostra actitud, parlant de poesia, improvisant jocs de taula o conversant amb un frare ancià de barba blanca i ulls profundament innocents que ens parlava de les seves flors i dels seus ocells. El vellet no sabia ben bé qui érem nosaltres, ni què significava aquella irrupció en la pau conventual, però tant li feia: ell havia sabut traduir en tot moment els ensenyaments d’aquell revolucionari renaixentista que va ser Francesc d'Assís. […] Moltes coses podria recordar, coses que els policies assetjadors a l’altra banda dels murs del convent i a la porta reixada del recinte no podien entendre perquè tenien un altre llenguatge, el de la força, mentre nosaltres volíem, amb el nostre pobre bagatge, implantar el llenguatge del diàleg i de la raó. [...] L’últim dia, poques hores abans que la Policia entrés impetuosament en el convent, no ens quedava gairebé res per menjar. Els frares ens van donar una preciosa patata fregida que nosaltres vam amanir amb el que vam trobar: sal, pebre i una mica de mostassa. Ens van treure del convent al tercer dia, cap a les quatre de la tarda, després d’haver ingerit la històrica patata fregida. A casa m’esperava un bon bistec de vedella. En menjar-me’l pensava que ara sí que transformaríem la Història. No vam canviar la Història, és cert, però nosaltres ens vam tornar una mica millors.
Montserrat Roig 1976
