Llegim a l’ARA que “la segona dona que va denunciar Íñigo Errejón, en aquest cas per violació, no ha ratificat els fets davant de la jutgessa”. El seu advocat diu que la seva clienta és una actriu “de reconeguda notorietat pública i projecció”, i ha decidit actuar així –la causa s’arxiva provisionalment– perquè “està molt ansiosa i té por que es reveli la seva identitat”.
És evident que, si vas a un judici mediàtic com aquest, el teu nom i la teva imatge sortiran per tot arreu, i que la teva figura com a intèrpret –que hauria de ser tan neutra com fos possible per mor de la credibilitat– es descompondrà. Anar a un judici per violació és un tràngol, un trauma sense precedents. Però no es pot no anar-hi.
Si a aquesta dona li haguessin clavat un ganivet, li haguessin pegat en un parc, l’haguessin llançat al mar des del port o l’haguessin segrestat no es plantejaria “no anar” a judici. Hi aniria, perquè els seus éssers estimats i ella mateixa serien conscients del terrible delicte contra la seva persona. Seria traumàtic anar-hi i assenyalar el culpable. Mirar-lo als ulls i escoltar el seu advocat defensor. Serien dies i dies de trauma. Per quina raó una violació és menys que una punyalada? Per quina raó un violador ha de tenir més sort que un agressor?
S’entenen les prevencions de la dona, però no poden ser admeses. Si el que va passar va ser una violació, s’ha de denunciar. Si aquesta dona no ho fa, és banalitzar la violació. És trobar-la menys greu que altres delictes. És, esclar, despertar la sospita del muntatge, de l’exageració, de la perversió tramposa del llenguatge. És donar ales a qui critica el feminisme. Per evitar tot això cal, i és terrible, anar a judici.
