El canvi irreversible

El canvi és subtilíssim i substancialíssim. Jo abans demanava un tallat, un cafè amb llet, aquestes paraules habituals del món dels bars, i la cambrera jove em volia entendre. Li semblava que era la seva obligació i que no entendre’m era un defecte a reparar. Tenia raó. No entendre’m era un defecte a reparar. Algun cambrer, potser l’amo de l’establiment, potser feia mala cara, o potser repetia sorneguer: “Pues ale con el 'tayat', manda huevos”. Amb la proliferació de bars regentats per xinesos es va produir l’efecte contrari. Els fills dels amos, darrere la barra, contestaven amb un català perfecte, producte de la immersió.

Avui, quan demano un tallat, un cafè amb llet, aquestes paraules habituals del món dels bars, la cambrera jove el que vol és no entendre’m. Es queda aturada i fa un somriure concret. El somriure de qui s’espera que l’excèntrica, la boja, acabi el seu numeret. Llavors diu, amb els ulls molt oberts, com si li estigués preguntant si sap física quàntica: “¡A ver!” Com la mestra davant del nen amb mala lletra. “¿Un café solo?” La seva companya, també mirant-me amb cara de pena (“Per què ho fas difícil?”, pensa), fa: “No ha dicho eso, hombre”. Com si jo no hi fos.

De vegades es queden perplexes. De vegades riuen amb commiseració. Deuen sentir les mateixes paraules moltes vegades cada matí, i és més difícil i costa més no saber-les que saber-les. Per no saber-les t’hi has d’esforçar. Si demà, posem per cas, li demano una coca-cola, li donaré un disgust, perquè m’haurà d’entendre. Tret que, esclar, aquestes os obertes que faig l’ajudin sense voler i hagi de dir, com cada dia, en aquest bar de la ciutat on faig feina i em prenc tallats: “¿Qué dice?”