Europa i els EUA tampoc no són sobirans

En els darrers mesos hem assistit a alguns canvis de rumb en les polítiques europees. Al mateix temps, s'ha anat fent evident que també hi haurà d’haver canvis en algunes polítiques dels Estats Units. En tots dos blocs, el principi de realitat s’imposa a la ideologia i les promeses fetes: desviar-se massa de les tendències globals fa difícil la supervivència.

En el camp de la protecció de dades i la intel·ligència artificial, el novembre del 2025 la Comissió Europea va proposar el Digital Òmnibus, que pretén “simplificar i harmonitzar” les lleis digitals de la UE (reglament general de protecció de dades –RGPD–, llei d’IA, llei de dades i reglament ePrivadesa). Els objectius declarats són, entre d’altres, reduir la càrrega reguladora per als negocis, crear finestretes úniques per denunciar ciberincidents, clarificar les definicions i promoure la innovació sense renunciar als estàndards ètics de la UE. Per exemple, en certes situacions les dades pseudònimes deixaran de ser considerades dades personals (en particular, si qui les maneja no té accés a la correspondència entre pseudònims i identitats); s’introduirà la noció d’"interès legítim” com a base legal per processar dades personals per entrenar models d’IA; se simplificarà el consentiment requerit pel RGPD per a l’acceptació de galetes, etc. Aquesta proposta es debatrà al Parlament Europeu durant el 2026.

Fora del món digital, les polítiques que afecten el món físic també estan variant amb força. Pel que fa a la transició energètica, la UE ha fet marxa enrere en la seva intenció inicial de prohibir la venda de cotxes de combustió a partir del 2035. Els fabricants en podran vendre un nombre limitat si —i només si— també ofereixen cotxes elèctrics petits i assequibles o bé fan servir materials amb poca empremta de carboni. La política migratòria també s’està girant com un mitjó: el rebuig inicial dels 27 a la creació de centres de deportació fora de la UE ha esdevingut un aval majoritari en menys de dos anys. En l’àmbit de defensa, les posicions generalment pacifistes dels estats membres han virat en poc temps cap a la integració a l’OTAN de països tradicionalment neutrals (Suècia i Finlàndia), cap a un augment substancial de la despesa en armament i cap a un restabliment parcial, en alguns països, del servei militar. 

Els canvis europeus en protecció de dades i en IA obeeixen, certament, a les pressions insistents de l’altra banda de l’Atlàntic. Però també es deuen a l’intent de donar aire a la indústria digital europea, que malda per obrir-se camí, així com a les necessitats de la recerca, per exemple en l’àmbit sanitari, on és habitual i necessari l’ús de dades pseudonimitzades per seguir l’evolució dels pacients. Els canvis en transició energètica s’expliquen igualment per pressions empresarials, en aquest cas dels fabricants europeus d’automòbils, però també per la lentitud de les administracions a l'hora de promoure el desplegament d’una xarxa de punts de recàrrega tan densa i fàcil de fer servir com la xarxa de benzineres. Els canvis en les polítiques migratòries i de defensa arriben perquè el món no és com la UE el voldria o com l’havia imaginat. Si la Declaració de Drets Humans recollia el dret d’asil, la immensa majoria de la immigració actual és econòmica i no sol·licitada pels països receptors. Si Europa es refiava dels EUA per a la seva defensa, ara resulta que els EUA se n’han cansat i fins i tot podrien atacar territori d’un estat de la UE.

Els EUA també hauran de fer canvis si volen fer front a la competència xinesa. La Xina és la segona economia mundial, el seu nivell tecnològic ja és molt proper als dels EUA i la seva població és més de quatre vegades la del país nord-americà. L’única possibilitat que tenen els EUA de mantenir el seu lideratge és continuar “dopant-se” mitjançant l’atracció sostinguda del millor talent estranger, com sempre han fet. Si les restriccions en la concessió de visats tecnològics anunciades per l’administració estatunidenca per satisfer el seu electorat arriben a estroncar l’entrada de talent, en poc temps la Xina esdevindrà la primera potència mundial. Igualment, si els EUA volen continuar gaudint del “privilegi exorbitant” que la moneda de reserva global sigui el dòlar, han de respectar la independència de la Reserva Federal i del seu governador.

Europa renuncia a diverses polítiques progressistes, certament. Però els EUA també hauran de renunciar a algunes polítiques inspirades pel moviment MAGA. El tret comú és que cap dels dos blocs no es pot permetre d’actuar al marge de la resta del planeta. Estem descobrint que no tan sols els estats nació europeus són massa petits per dur a terme les polítiques que demanen els seus electors, sinó que fins i tot els grans blocs, que crèiem més sobirans, tenen dificultats per fer-ho. Això mostra els límits d'allò que les democràcies poden oferir als seus ciutadans en el nostre món globalitzat.