Cap a una revolució de l'aigua
Mentre els líders africans es reuneixen a Ciutat del Cap per la Cimera Africana sobre Inversió en Aigua, no pot haver-hi equívocs: el món s'enfronta a una crisi de l'aigua sense precedents que exigeix un canvi de paradigma en la manera com valorem i gestionem el nostre recurs més preuat.
La magnitud del desafiament és aclaparadora. Més de la meitat de la producció mundial d'aliments actualment prové de zones en les quals el subministrament d'aigua dolça està minvant. Dos terços de la població global pateix escassetat d'aigua almenys un mes a l'any. Més de 1.000 nens de menys de cinc anys moren cada dia, de mitjana, per malalties relacionades amb l'aigua. I si es mantenen les tendències actuals, els països d'ingressos alts podrien veure el seu PIB reduir-se un 8% d'aquí al 2050, mentre que els països d'ingressos baixos (molts dels quals a l'Àfrica) s'enfronten a pèrdues del 10%-15%.
No obstant això, aquesta crisi també presenta una oportunitat extraordinària. Ara que Sud-àfrica assumeix la presidència del G-20 (per a la qual he estat nomenada assessora especial del president Cyril Ramaphosa), pot impulsar una nova economia de l'aigua que consideri el cicle hidrològic un bé comú global, i no la font d'una mercaderia que es pot acaparar o comercialitzar.
Els arguments econòmics per actuar són convincents. El Panell Internacional d'Alt Nivell sobre Inversions en Aigua per a l'Àfrica mostra que per cada dòlar invertit en aigua i sanejament resistents al clima s'obté una rendibilitat de 7 dòlars. L'Àfrica necessita 30.000 milions de dòlars anuals addicionals per complir amb l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) sobre seguretat hídrica i sanejament sostenible, de manera que el dèficit de finançament és significatiu, però es pot superar si s'aplica una estratègia adequada. La Comissió Global sobre l'Economia de l'Aigua (que vaig copresidir juntament amb Ngozi Okonjo-Iweala, directora general de l'Organització Mundial del Comerç; Johan Rockström, director de l'Institut de Potsdam per a la Recerca de l'Impacte Climàtic, i el president de Singapur, Tharman Shanmugaratnam) va sol·licitar recentment una estratègia d'aquest tipus.
Per tractar l'aigua com un bé comú global i adoptar enfocaments orientats a missions per transformar la crisi en una oportunitat és necessari reconèixer tres fets crucials. En primer lloc, l'aigua ens connecta a tots –no només a través de rius i llacs visibles, sinó també mitjançant fluxos d'humitat atmosfèrica que travessen els continents–. En segon lloc, la crisi de l'aigua és inseparable del canvi climàtic i de la pèrdua de biodiversitat, que s'acceleren mútuament en un cercle viciós. I, en tercer lloc, l'aigua està present en tots els ODS, des de la seguretat alimentària i la salut fins al creixement econòmic.
No obstant això, amb massa freqüència les inversions en aigua segueixen el model fallit del finançament climàtic i el desenvolupament. Existeix una tendència a minimitzar el risc del capital privat sense garantir la rendibilitat pública, a finançar projectes sense una direcció estratègica i a tractar l'aigua com un problema tècnic, i no com un desafiament sistèmic. Amb aquests plantejaments es corre el risc de crear una infraestructura hídrica que beneficiï més els inversors que les comunitats, que exacerbi les desigualtats existents i que no abordi la naturalesa interconnectada de les crisis d'aigua, climàtica i de biodiversitat.
Aquesta interconnexió exigeix un nou marc econòmic que tingui com a objectiu configurar els mercats de manera proactiva, en comptes de limitar-se a corregir els errors a posteriori. Hem de passar d'un enfocament de cost-benefici a curt termini a la creació de valor a llarg termini, i això exigeix inversions orientades a missions que configurin els mercats per al bé comú.
Les missions exigeixen objectius clars –com garantir que cap nen mori per falta d'aigua potable de cara al 2030–. Un cop establerts els objectius, tot el finançament pot alinear-s'hi a través d'enfocaments intersectorials que abastin l'agricultura, l'energia, la fabricació i la infraestructura digital. En lloc de triar sectors o tecnologies, es tracta de trobar socis, en tots els sectors, disposats a abordar desafiaments comuns. Aquestes inversions orientades a missions també poden conduir a la diversificació econòmica i crear noves oportunitats d'exportació i vies de desenvolupament.
Considerem l'enfocament de Bolívia per a l'extracció de liti. En lloc de limitar-se simplement a exportar primeres matèries, el país està desenvolupant estratègies per evitar la tradicional “maledicció dels recursos” creant capacitats nacionals de producció de bateries i participant directament en la transició energètica. D'aquesta manera, està convertint la seva riquesa en recursos en capacitat d'innovació, enfortint les cadenes de valor i creant nous mercats d'exportació per a activitats de més valor.
En l'actualitat, es destinen més de 700.000 milions de dòlars anuals a subvencions per a l'aigua i l'agricultura, que sovint incentiven l'ús excessiu i la contaminació. Si es redirigissin aquests recursos cap a l'agricultura eficient en l'ús de l'aigua i la restauració dels ecosistemes, amb condicions clares, podríem transformar l'economia de l'aigua de la nit al dia. Per portar-ho a terme, els bancs públics de desenvolupament poden aportar capital pacient per a infraestructures hídriques, exigint al mateix temps als socis privats que reinverteixin els guanys en la protecció de les conques hidrogràfiques.
L'Àfrica es troba en una posició privilegiada per liderar aquesta transformació. El seu vast subministrament d'aigua subterrània segueix majoritàriament sense explotar, amb 255 milions d'habitants urbans que viuen per sobre de les reserves conegudes. Combinat amb l'energia solar assequible, aquest subministrament ofereix una oportunitat per revolucionar l'agricultura. Posant el focus en l'eficiència i la reutilització, així com en el desenvolupament de capacitats, l'intercanvi de dades, el monitoratge i l'avaluació, aquest recurs d'aigua subterrània relativament estable, al qual s'accedeix mitjançant bombes alimentades per energia solar, pot ser una alternativa descentralitzada que minimitzi les emissions, els residus i altres costos ambientals que impliquen els projectes d'infraestructura de major envergadura que alteren els fluxos hídrics naturals. A través de les Aliances per l'Aigua Justa –marcs de col·laboració que agrupen aquests projectes d'energia solar i aigua subterrània per augmentar la rendibilitat i, al mateix temps, garantir l'apropiació comunitària–, el finançament internacional pot canalitzar-se cap a una infraestructura hídrica que contribueixi tant als objectius nacionals de desenvolupament com al bé comú global.
La presidència sud-africana del G-20 –la primera d'un país africà– ofereix una plataforma històrica per impulsar aquesta agenda a escala global. De la mateixa manera que el Brasil ha utilitzat el seu lideratge en el G-20 i el seu paper com a amfitrió de la pròxima Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP30) per impulsar l'acció climàtica, Sud-àfrica pot fer que la seguretat hídrica ocupi un lloc central en l'agenda econòmica global. Amb la Conferència de les Nacions Unides sobre l'Aigua del 2026 a l'horitzó, i amb el reconeixement per part de la comunitat internacional que el canvi climàtic no pot abordar-se sense abordar també la crisi de l'aigua, és el moment oportú per a un lideratge audaç.
La Cimera Africana sobre Inversió en Aigua no és una reunió més, sinó que hauria de ser un punt d'inflexió. Aquest és el moment en què hem de passar de tractar l'aigua com un recurs local a governar-la com un bé comú global, passant de la gestió de crisi a la configuració proactiva del mercat, i de considerar la inversió orientada a missions com un cost a reconèixer-la com la base del creixement sostenible.
La seguretat de l'aigua sustenta les aspiracions de l'Àfrica en matèria de salut, resiliència climàtica, prosperitat i pau. Atès que els joves africans constituiran el 42% de la joventut global el 2030, invertir en aigua equival a invertir en el futur del món. La qüestió no és si podem permetre'ns actuar, sinó si podem permetre'ns no fer-ho.
Copyright Project Syndicate